26 de maig de 2019
26.05.2019
Diari de Girona

EL CAMP DELS «INGLESOS»

26.05.2019 | 06:00
EL CAMP DELS «INGLESOS»

Fa unes setmanes que en un article d'opinió d'aquest Diari, on es parlava de la Font de l'Abella i de la zona de Montilivi i Palau-sacosta, es feia referència a l'anomenat camp dels inglesos. I l'autor de l'article deia que no sabia a què es devia aquesta denominació. I ara donaré resposta a aquest dubte. A uns cent metres d'on es troba aquell camp, que en el seu estat actual ja no es pot considerar com a camp, s'hi trobava una elegant construcció, ara molt reformada, que era propietat d'un matrimoni que hi residia. Aquell matrimoni era conegut, per la gent de Palau i també per molts gironins, com els inglesos de Palau. Era un matrimoni sense fills. Ella era anglesa. Però jo havia sentit comentar que ell era fill de Palamós. No sé si seria fill d'anglesos que residissin a Palamós. El cas era que en el seu parlar es notava un deix com si fos estranger. Estaven emparentats amb la família Teixidor, de Girona, com em va explicar la senyora Joana Oliveda, ara vídua Teixidor. Eren gent de bona posició econòmica i tenien serviment. Recordo un home que aquest sí que no era anglès, sinó ben català, que deien que era el xofer dels anglesos de Palau. Però jo l'havia vist desplaçar-se per Girona en bicicleta. Aquells verals presentaven un aspecte ben diferent del que presenten actualment. Hi havia més bosc i alguns camps de conreu. Els camins tampoc eren com ara, que s'hi pot accedir per una carretera asfaltada. Per aquells boscos de Palau en els temps dels bolets s'hi podia veure gent que en buscava i que sovint retornaven amb el cistell ben proveït. També recordo haver-hi anat en les vigílies de Nadal, a collir molsa per fer el pessebre. En aquell petit camp, que no tenia pas la grandària per considerar-se com a camp de futbol, sovint s'hi veia mainada jugant. El seu propietari el tenia ben arreglat i net d'herbes que el poguessin desfigurar. I no mostrava cap contrarietat en veure que els nois i noies l'utilitzaven per als seus jocs. Més aviat semblava que allò el complaïa.
El dia primer del mes d'octubre de l'any 1969, entre tres i quatre de la tarda, jo estava assegut en un marge, mentre les meves filles jugaven en aquell camp. Ho recordo perquè estava repassant de memòria el parlament que havia de fer aquell vespre en l'acte d'inauguració dels estudis universitaris, a la Casa de Cultura. Mentre estava allí, va aparèixer el rector de la parròquia de Sant Josep, amb qui vàrem conversar. Em va dir que anava a parlar amb el propietari del camp per demanar-li poder-lo utilitzar per a esbargiment dels nois de la parròquia.
No sé quan es va construir aquella casa, ni quan s'hi instal·laren els seus propietaris; però sí que era en temps anteriors a la guerra del trenta-sis. Anys més tard construïren una mica més enllà una casa de segona residència les germanes Ferrer Maura, que tenien un taller de modistes en el seu domicili del carrer Pasqual i Prats. Obra d'un gust exquisit, projectada pel ben recordat arquitecte Joaquim Masramón. El germà d'aquelles senyores residia a Madrid, pel càrrec que ocupava en el món de la docència i em sembla que també de la televisió. Esperava amb delit les vacances per venir a Girona i gaudir de l'estança en la casa de Palau, amb les seves germanes. I en aquells dies de descans, passava algunes tardes jugant als escacs amb l'inglès de Palau. El senyor Ferrer és autor, entre altres obres, d'una novel·la, en la qual el relat està centrat en la ciutat de Girona. Ara aquella casa ja no és el que havia estat. Va canviar de propietari, s'hi feren unes obres de remodelació que varen quedar interrompudes. I ara aquell edifici, que era un model de bon gust i ornava aquell indret, ha quedat com una ruïna que fa pena veure. Al davant d'aquell tan maltractat edifici se n'hi aixecà un altre que també destaca per la seva bellesa i bona presentació. El feren bastir els Teixidor-Oliveda, en un espai dels terrenys que havien heretat dels seus familiars, els esmentats inglesos de Palau.
Quan encara no s'havia urbanitzat aquell sector de l'eixample gironí, i no s'havia generalitzat l'ús del cotxe particular, l'accés a aquells paratges des del centre de Girona constituïa un passeig tranquil i sanitós. Passat l'indret de la Font del Rei, creuant el que és ara carrer d'Emili Grahit, i aleshores era la via del tren de Sant Feliu, ja es podia dir que ens trobàvem fora de la ciutat. Un camí que discorria en una suau pujada, entre camps de conreu i zones sense edificar portava fins les altures de Montilivi. S'hi havia començat a edificar algunes cases unifamiliars amb el corresponent jardí. A mitjan segle vint s'hi bastí el temple de Sant Josep i el monestir de Carmelites descalces. El temple de Sant Josep en aquell moment representava una modernitat que no era entesa per tothom. És una obra que trencava conceptes que fins aquell moment es consideraven intocables. Per a molta gent semblava que un temple només podia ser romànic, gòtic o barroc. I aquell nou estil no era entès, i fins i tot arribaven a dir que semblava un magatzem o una fàbrica. Quan en realitat és una obra molt estudiada i molt més adequada al moment en què es va construir.
Passat el paratge de la Font de l'Abella i superat el tram de pujada més empinat, ens trobàvem en els espessos boscos de Palau. En ple camp. En una zona totalment rural. I per aquell camí sense asfaltar i que ara és una concorreguda carretera, arribàvem al camp dels inglesos, i a la torre del mateix nom. Uns pocs metres més enllà s'obria un caminet, a la dreta que anava al mas Roqueta, i des d'allí es podia arribar fins a la Creueta. Aquell caminet ara no és practicable. Devia passar per espais de propietat privada que eren ben poc concorreguts i que quan el seu ús s'hauria intensificat, causant molèsties als propietaris, el camí fou tancat.
Ara tot aquell indret és ben diferent de com era fa cinquanta anys. L'accés, tant si és pel carrer de la Rutlla i la Creu de Palau, com per les avingudes del Dr. Pericot o la de Montilivi, està completament urbanitzat. El campus universitari i l'estadi de futbol han incrementat notablement el trànsit. Davant de l'antic camp dels inglesos s'hi ha disposat la zona esportiva universitària, i el que aleshores era un petit camp on podia jugar la mainada, ara és un erm amb alguns herbes que no són pas gens decoratives.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit