26 de maig de 2019
26.05.2019

Els depredadors de la Costa Brava

26.05.2019 | 06:00

Deia Pla que s'havia enamorat sovint d'un paisatge, però que mai s'havia pogut enamorar d'una persona. Gaziel, a Sant Feliu de la Costa Brava, va escriure: «Sempre he cregut que l'home, si no és una expressió personal del territori concret que va produir-lo, com una flor ho és d'un test, ve a ser quelcom d'insípid –sense suc ni bruc, com vulgarment diem». Verdaguer, Maragall i Ruyra van viure i descriure la natura amb devoció i arravatament, com una experiència reveladora, gairebé mística. Bertrana sempre es va sentir com un bàrbar, és a dir, més a prop de la vida natural, salvatge, feréstega, que no pas de la civilització i la vida urbana, que veia corrompuda, viciada i hipòcrita. Sagarra frisava per fugir de la ciutat i perdre's al camp, entre vinyes i fruiters, per sentir el cant d'aquells ocells que tant l'embadalien. El paradís, per a Rodoreda, era un jardí exuberant, per això va venir a morir a Romanyà, en plena natura. Vinyoli va sentir com la veu de la mar el cridava i s'hi va lliurar sense condicions. La mateixa mar, eterna, misteriosa i evocadora, que va captivar Foix o Carner. Víctor Català va convertir la natura en un personatge més de les seves obres... I només parlo de la literatura, però també ho podria fer de la pintura, de la música o de la fotografia i del cinema.
Hi ha moltes maneres de mirar el paisatge. Moltes. Se'l pot mirar de pressa, amb certa indiferència, com un decorat inevitable i prosaic. Se'l pot mitificar o idolatrar o cosificar, com un mer objecte. Se'l pot observar en silenci, contemplativament, com qui s'hi voldria fondre o integrar. Se'l pot evocar fins i tot quan no hi és o pot servir per recordar allò que hi vam viure, compartir o perdre. La natura, la terra, el paisatge, sempre hi són, per molt que els vulguem manipular o transformar o controlar. Podem provar d'obviar-los, però un moment o altre hi topem. Cap paisatge és de ningú i alhora qualsevol paisatge és de tothom, no és un joc de paraules ni un recurs retòric: és una evidència, com la natura i el mateix paisatge. Alguns, però, no ho saben o no ho volen saber, potser perquè la seva mirada cap al paisatge és purament depredadora, materialista, possessiva, sense cap vincle emocional, moral o intel·lectual. Són els depredadors de la Costa Brava, els que estan arrasant la natura i totes les seves ramificacions sentimentals, culturals, històriques... El dia que –com qualsevol mortal– els toqui tornar a la terra, és molt probable que els escupi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit