el dietari

Caminant per Girona em trobo uns coneguts de Figueres. Mentre xerrem comença a caure una pluja petita que, en uns minuts, es converteix en un xàfec gruixut. Han vingut a visitar Temps de Flors. Quan els pregunto com és que venen avui, amb pluges més que anunciades pels meteoròlegs, em responen que ho han fet pensant que els pronòstics foragitaran milers de visitants i podran passejar amb una certa comoditat pels racons de l'exposició que altres anys l'han patit més que gaudit per les ordes de visitants.

A més a més, «no deixem que els meteoròlegs condicionin els nostres caps de setmana, tot i que per ser just, mai et diuen si has de sortir o quedar-te a casa», m'explica un d'ells, que considera un «disbarat viure pendent de l'home del temps». Però avui molta gent deu haver fet el mateix que els figuerencs perquè, tot i les previsions de diluvi, les artèries florals de Girona continuen impracticables. Temps de Flors ha aconseguit vèncer els meteoròlegs de TV3, cosa absolutament admirable en aquest país.

DIumenge barcelunya

La majoria de catalans no votaran Maragall ni Colau i, en canvi, bona part de la campanya electoral mediàtica s'ha bolcat en Barcelona. Jo que soc de Portbou, visc com un estranger a Girona (mai seràs gironí si no hi has nascut) i soc un deportat laboral a Barcelona, tinc un cert interès a saber què passarà als tres llocs, però només m'importa Portbou, que és on votaré d'aquí a una setmana. A Portbou sí que hi ha en joc quelcom important -la seva existència- mentre que a Girona i Barcelona, guanyi qui guanyi, continuaran existint.

A Catalunya hi ha 947 municipis, però aquests dies 946 no tenen importància. Barcelunya, com me la va definir ja fa molt temps l'actor Joan Massotkleiner, és una sort i al mateix temps un problema per a Catalunya.

DIlluns PIMES

independentistes?

El cop d'efecte de l'independentisme a la Cambra de Comerç de Barcelona «era previsible», m'explica un industrial del Pla de l'Estany, que assegura: «Només no se n'havien adonat les empreses de l'Ibex, els partits polítics i vosaltres els periodistes, com ve passant en els darrers anys amb moltes coses perquè viviu en un planeta endogàmic».

Quan li recordo que han votat quatre gats, em recorda que és la vegada que més empresaris han votat i sosté que la majoria de pimes catalanes són més properes emocionalment a l'independentisme que no pas a l'unionista perquè, principalment, se senten abandonades, i fins i tot agredides, per un Estat que només té cura dels grans poders econòmics.

DImarts

cobrar per becari

Cap institut del Gironès, Pla de l'Estany i Selva accepta becaris. Diu l'USTEC que els estudiants en pràctiques sobrecarreguen de feina els professors. El sindicat proposa que, com els metges que tutoritzen estudiants, els professors cobrin per fer-ho. Això deu significar que si cobres ja no vas sobrecarregat. El diner et fa anar més descansat. La polèmica aquesta m'ha servir per descobrir que hi ha professionals que cobren per guiar becaris i alertar-me, una vegada més, de com de ximple he estat després de 30 anys rebent becaris sense veure ni un duro. Però, amb franquesa, si hagués cobrat un sol duro per això, ho consideraria un frau perquè en alguns sectors els becaris s'han convertit en mà d'obra inexperta o, lògicament, molt inexperta però barata i/o gratuïta.

DImecres maldestre

no supremacista

Catalunya té el primer president maldestre de la seva història. El Palau de la plaça Sant Jaume ha tingut personalitats molt curioses, però mai Peter Sellers en persona. Ni el millor Jacques Clouseau o en Hrundri d'El guateque, superen en graponer Quim Torra, un home capaç d'entrebancar-se amb els cordills d'unes sabates sense cordills. Dir que Girona ha exercit la capitalitat de Catalunya no és cap favor a Catalunya i encara menys per a Girona, una ciutat que cada vegada cau més antipàtica a altres indrets del país. Però és de traca la provinciana reacció dels polítics d'una suposada Barcelona cosmopolita, defensant la capitalitat deshonrada. Dit això, qualificar de supremacista aquest home culte però desmanyotat és una malèvola perversió del llenguatge. No es pot exercir la superioritat des d'una presidència de la Generalitat perseguida i menystinguda des de la supremacia d'Estat.

DIjous i el mite creix

No conec Albert Serra, més enllà d'haver-lo saludat alguna vegada anys enrere a Ràdio Girona i de veure'l alguna vegada a l'AVE. Tampoc he vist mai una pel·lícula sencera del banyolí perquè la meva avidesa intel·lectual té moltes limitacions. Però he de reconèixer que és un personatge fascinant que sembla repescat de temps pretèrits i que projecta l'extravagància, la prepotència i la genialitat de personatges prodigiosos del segle passat.

Molts són els que diuen que personalitats excèntriques com Dalí serien avui rebutjades o invisibles. Salvant les diferències artístiques, Albert Serra és la constatació que això no és cert.

I ara va i li donen el premi especial del jurat a Canes. I el mite creix.

DIvendres

els arribistes

Ciutadans s'està consolidant com un partit arribista. Una formació que estan descobrint en molts indrets d'Espanya, després que durant anys hagin fet creure que eren l'únic antídot contra l'independentisme català. El PSOE està obrint una altra via per intentar desactivar l'independentisme: el diàleg sofístic, amb qui el poder econòmic sembla ara estar més còmode perquè és menys agressiu i sobretot ja no significa donar suport a un partit quinqui que es dedica a anar a un poble independentista basc a aconseguir minuts de teleporqueria o, com el cap de llista per Girona, Daniel Pamplona, a arrencar llacets grocs a la capital dels llaços grocs. Ni tota la vida dedicada a això aconseguiria treure ni la meitat dels que hi ha.