El món s'ha tornat convuls. Està boig, dirien els nostres avis. No n'hi ha per a menys. Cada vegada hi ha menys morts per guerres i els conflictes bèl·lics cada cop queden més llunyans en el temps. Així que la pau i la tranquil·litat obre pas a nous conflictes comercials, de poder, tecnològics, logístics... també culturals.
El conflicte d'ara l'ha portat de la mà el president d'Estats Units Donald Trump. La seva anàlisi fou que Estats Units es veia perjudicat pel comerç mundial i que calia aturar ser el comprador del món, el lloc on tothom hi anava a vendre mentre que la producció local no podia competir amb el que venia de fora. Va decidir posar fi a això i aturar els productes que entraven des de Mèxic, Canadà, Europa i la Xina. Tenia part de raó en l'anàlisi, car la globalització s'havia expandit sense regles, cosa que perjudicava greument l'economia dels importadors. Trump ha rescatat de nou els aranzels, fet del que acabarem estant agraïts perquè recentment posar un aranzel havia esdevingut una blasfèmia. Ara serà més fàcil aplicar-lo específicament en alguna política que ens convingui, com és el cas de la taxa de CO2.
Però la batalla comercial ha acabat sent una batalla de poder i de tecnologia. Fins avui Estats Units era líder del desenvolupament tecnològic en el món del software, de la microelectrònica i de les telecomunicacions. Però vet aquí que en la nova tecnologia de xarxes 5G l'empresa que ha desenvolupat millor el coneixement ha estat Huawei, seguida de les empreses europees Nokia i Ericsson. Aquest fet ha creat pànic a perdre l'hegemonia tecnològica i ha portat a Trump a voler negociar restriccions al desenvolupament tecnològic de Huawei. A partir d'aquí comença una batalla que no sabem si serà el principi d'una nova guerra freda entre Estats Units i Xina.
Europa es troba al bell mig, intentant establir pactes comercials amb un costat i altre, intentant desenvolupar el cotxe elèctric que es fabricaria parcialment a la Xina i desenvolupar altres àrees de coneixement i negoci on liderar una part de l'economia. Europa representa el 7% de la població mundial, té el 25% del PIB del món i el 49% de l'estat del benestar, la qual cosa el fa referent pels països que aspiren a millorar la seva qualitat de vida.
Aquest estat del benestar europeu, tot i que sembla que està en crisi, és el millor actiu d'Europa. Per tant faríem bé en els propers anys de treballar en buscar solucions per mantenir-lo en el temps, per resoldre el desequilibri entre la longevitat dels avis i la poca natalitat. A això cal afegir-hi la transició energètica deguda a l'adaptació pel canvi climàtic. Europa lidera les mesures per frenar els gasos d'efecte hivernacle (GEH) amb la creació del mercat de CO2 i l'adaptació de l'economia a la nova situació, com la prohibició de vendre cotxes de combustió a partir de l'any 2040, o el desenvolupament del camió elèctric amb catenària de Siemens i Scania. La Xina i els Estats Units venen darrere copiant el mercat de CO2 i, tot i que Trump ha dit que es deslligarà de l'acord COP 21 de París 2015, encara no ha executat res en aquest aspecte, està en posició de wait and see, expectant, mirant per on van les coses.
L'Europa que engegarà avui ha de ser la que posarà en marxa les condicions per a la nova economia sostenible, per la transició energètica. Aquesta nova Europa ha d'aplicar de forma conjunta la taxa de carboni amb aranzel. Té l'oportunitat de resoldre de forma conjunta el que cap estat per separat ha sabut resoldre perquè el tema és massa gran per a cadascú.
La transició energètica no consisteix a canviar els cotxes d'una tecnologia per una altra, no. Consisteix en un canvi de l'economia profund, en una nova economia de menys consum, del consum segons la necessitat, lluny del consum pel consum, allò que vaig definir un dia com l'economia de l'abundància frugal. I això porta a produir menys, al decreixement, a una adaptació dels valors de l'economia capitalista. Aquesta setmana he llegit que, per frenar el canvi climàtic, hauríem de treballar només 9 hores a la setmana, en un exercici per estimar on arribaria el decreixement.
Doncs bé, de cara a aquesta nova economia, una nova filosofia de viure, és Europa la que està més ben posicionada. Amb una societat així, conceptes com la productivitat quedarien relegats a una cosa secundària, l'economia global quedaria novament reduïda a la local i el valor del temps al treball seria esmicolat perquè sobra temps per tot arreu.
Europa ha estat en la història de la humanitat el bressol del pensament i ara ha de tornar a agafar el lideratge en aquest aspecte. És hora de tornar a debatre, de tornar a experimentar, de fer aproximacions a noves relacions de l'economia, a treballar de valent per a la transició. No cal posar-se nerviosos per la guerra entre Xina i Estats Units, nosaltres hem de fer el nostre camí de forma decidida, invertint de forma massiva en energies renovables, deixant el petroli en els propers decennis i desenvolupant l'economia del CO2. El nou Parlament Europeu tindrà aquesta tasca, n'estic segur.
