No estic d'acord amb les teves idees, però defensaré sempre el teu sagrat dret d'expressar-les.» Era conscient Voltaire quan escrigué aquestes paraules que transcorreguts més de 300 anys no haurien passat de moda. I em temo que el seu esperit ens enterrarà a tots perquè la pesta contra la qual foren escrites està gravada amb ferro roent en les nostres circumvolucions cerebrals. L'escabetxada de la pesta negra que castigà l'Europa medieval és una anècdota en comparació amb la mortaldat que provoca la pesta del fanatisme. El fanatisme no veu un burro a quatre passes. El fanatisme no flaqueja, és incombustible. Vosaltres defallireu, però ell persistirà.

Albert Soler escriu en aquest diari «Un botiguer ha tornat de vacances» i li plouen pedres. No ha fet gens de gràcia que l'article compari l'arribada de Jami Matamala -no és el pare de Puigdemont com molts podien pensar després de visualitzar només imatges de fotografies o reportatges- amb l'entrada de Jesús sobre una ase a Jerusalem sota la benedicció d'hosannes i l'estremiment frenètic de palmes i palmons. O que considerés que Matamala no amoïnava els responsables de la seguretat de l'Estat, o que no fos delicat amb la figura de la diputada Laura Borràs.

Twitter tocà a sometent. A veure qui la diu més grossa, qui escup més bilis, qui s'esgargamella amb l'alarit de l'antic sioux. José Antich parla que l'article està carregat d'odi i que la intencionalitat és fer el mal.

Els fanàtics, sigui quina sigui la seva ideologia, tenen alguns punts en comú. La seva visió de la llibertat d'expressió és una mica esbiaixada. La defensen quan l'opinió els reconforta, però si els enerva la consideren un delicte d'odi. Quan parlen de diàleg volen dir: tu escolta'm i fes-me cas. Al fanàtic li cau la bava quan escolta o llegeix una opinió que s'acobla perfectament al seu ideari. En cas contrari se'ls desorbita la mirada.

La neurociència dona pistes. Si demanem posem pel cas a un membre de la CUP que se sotmeti a una ressonància magnètica funcional mentre escolta un discurs de l'Abascal, veurem com es posen a treballar les zones cerebrals que tenen a veure amb el pensament més racional o crític. Si l'antisistema escolta la veu de l'Anna Gabriel, aleshores la part més emocional del cervell és la que s'espavila i es posa a fer feina. I exactament igual podríem parlar de cada un de nosaltres. L'exemple és extrapolable a cada un de nosaltres. Posseïm un sistema d'alarma que ens indica quines paraules són benvingudes i quines han d'anar a la foguera. Llegir l'article dels nostre columnista preferit és la dosi diària d'opi.

Ara que la quasi totalitat de la indústria d'entreteniment escrita i audiovisual del país també coneguda com mitjans de comunicació combreguen amb el procés, potser perquè creuen, i aquí sí que l'encerten, que més enllà del procés no hi ha vida, llegir un articulista contracorrent, iconoclasta i heterodox, que diu que el rei va amb calçotets bruts i ple d'esvorancs, és obrir una finestra en un rebost on l'aire més que respirar s'ha de mastegar pel resclosit i la floridura.

Encaixar amb esportivitat opinions contràries als nostres principis o que puguin greument ferir els nostres sentiments resulta terapèutic. Fa xixines el xitxarel·lo vanitós que veiem davant el mirall.

Com que no m'agradaria que l'ombra sempre allargada de Torquemada fes estada sobre la tomba de Voltaire, espero que per molts anys Albert Soler continuï escrivint sense cap mena de traves i el Diari de Girona el continuï publicant.