Manuel Valls és un personatge curiós. Un francès d'arrel catalana i «gabatxo» de soca-rel. Apareix com un fitxatge de Cs. Com un Kevin-Prince Boateng qualsevol. De cop al bot s'adona que els seus valedors s'ajunten amb l'extrema dreta. Maleït siga! Aleshores llisca en una successió de dilemes: soc lliberal o protofeixista? Soc republicà o monàrquic? Qui soc? Preguntes difícils d'escatir. El que queda és que tothom pot ser de tothom sense que li pugi la vergonya a la cara. Valls ho ha entès, per això és presenta a l'alcaldia de Barcelona sense cap cortina ètica o moral. És un personatge que ha après quatre línies antirepublicanes i, salta, cínic, a la palestra com una Cayetana qualsevol. Cayetana i Arrimadas es disputen les engrunes de la democràcia. Devoradores.
No cal entendre Barcelona: ha de fer la feina encomanada; nouvingut i poc entenimentat; tot es resumeix en ser anticatalà. Qui vota a favor del 155 defensa l'anticatalanisme visceral. La gent que vota la dreta -nacionalisme espanyol visceral- així ho manifesta. Valls està sol. L'Arrimadas fuig a Madrid -on es baten els ous. Cayetana està servida i els avaladors de Valls el desemparen.
És una figura presa per l'oblit dels seus: ha caigut a la bassa. La bassa tòxica d'algú que venia rebotit de «la tierra media» francesa. Creia que, en un lloc perifèric, com és Barcelona respecte de París, podria ser un rei menor. Des d'un punt de vista narratiu és una qüestió agraïda; des de la realitat: lamentable. Hi ha gent immune a la vergonya que projecta, que, malgrat ser intel·ligent, actua com la pitjor xusma i, altrament dit, púrria. Amb tots els respectes per la púrria i la xusma.
«¡Que entren los elefantes!».
