27 de maig de 2019
27.05.2019
Diari de Girona

el mecenatge

27.05.2019 | 06:00
el mecenatge

En un dels seus discursos més cèlebres, el president J. F. Kennedy va parlar del significat de l'art i la ciència en la història de les nacions. Sens dubte, Kennedy pensava en el seu propi llegat al capdavant dels Estats Units –va ser ell qui va donar el gran impuls per viatjar a la Lluna– i en la petjada que la seva generació i el seu país pretenien deixar a la humanitat. George Steiner en alguna ocasió ha recordat que la cultura americana és indissociable de la seva condició d'arca europea, és a dir, de gran biblioteca o museu de la cultura del nostre continent. Per aquest motiu la seva generositat es vehiculi a través de les grans universitats, la vitalitat de les seves biblioteques i museus, la qualitat indubtable de la seva ciència i l'enorme abundància de filantrops i mecenes. Sense ells, de fet, seria impensable aquest horitzó d'oportunitats que és propi de la societat americana i que, de vegades, es confon amb la ingenuïtat: la fe en el futur com un temps i un lloc millor que l'actual.
El mecenatge no és, però, una característica exclusiva dels Estats Units: pertany a l'herència europea i es va desenvolupar primer amb l'aristocràcia i després amb la burgesia. Com tantes altres coses, el progrés de la cultura exigeix ??la brillantor dels diners capaç de garantir l'oci imprescindible perquè aquella doni fruit. Parlo de l'art (què és una orquestra sense el nombre suficient d'assajos o un filòsof sense el temps que requereixen els seus estudis?), però podríem referir-nos a la investigació científica, a la qualitat educativa, al servei als més necessitats o l'atenció cap als majors i malalts. Sense la generositat –privada, però també pública–, no s'explicaria aquest signe propi del nostre temps que és l'Estat del benestar ni l'enorme pluralitat d'idees i recursos que només el mecenatge pot garantir. L'endarreriment secular d'Espanya es mesura també pel fracàs de les elits a l'hora de construir el bé comú i pel curiós rebuig d'una part de la societat cap a la filantropia.
És el cas de la donació d'Amancio Ortega –més de 200 milions d'euros destinats a dotació tecnològica per al tractament del càncer–, que va ser rebuda amb moltes crítiques per l'esquerra radical. Fa uns dies, en un míting celebrat a Palma, Pablo Iglesias tornava a repetir la mateixa idea: «No es pot consentir que la salut dels nostres fills o dels nostres pares depengui de les almoines d'un multimilionari». I, en efecte, així és: no es pot dependre d'elles. Però tampoc es poden rebutjar, perquè la generositat eixampla l'espai del benestar i el millora.
La riquesa d'una societat no consisteix només en les seves polítiques públiques, sinó en aquesta bella simbiosi que harmonitza l'individual amb el col·lectiu. Si Espanya comptés amb més empreses com Inditex, seria per descomptat un país molt més ric. Si les nostres elits contribuïssin en major mesura al mecenatge, gaudiria més d'un ecosistema d'oportunitats molt més variat: més recursos per a beques i investigació; millors biblioteques, guarderies, residències i centres d'ajuda a la dependència. El mecenatge permetria reforestar zones àrides, excavar jaciments arqueològics o restaurar obres d'art. A la planificació racional que s'espera de l'Estat, s'afegiria l'extravagància del gust propi, el cultiu fins i tot de la raresa. En realitat, un país desenvolupat necessita més Ortegas i no menys, més generositat unida al legítim reconeixement de la tasca dels mecenes. També aquí, un cop més, convé deixar de banda la demagògia del ressentiment que tant ens fa mal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook