Peter pan ha estat pare

Peter Pan ha estat pare. La generació que no volia créixer comença a omplir les escoles bressol i les primeres línies de primària. Els «més preparats» ja tenim descendència. Més a prop de la quarantena que dels trenta, però molts ja som pares. Volíem que desaparegués aquell tap polític del «règim de 78» però seguim sense créixer: proliferen els festivals de la música de la nostra adolescència ara amb l'afegit «per nadons», les revisions de les pel·lícules infantils que ens van marcar i la proliferació del cine de superherois per compartir generacionalment amb els nostres fills. Amb aquesta consciència planetària del políticament correcte que ens ha envaït, agafem per banda els clàssics dels germans Grimm i els hi traiem la pols de qualsevol referència a formes de vida de segles passats i el passem pel sedàs de la modernitat fent que «la rateta presumida que escombrava l'escaleta» només sigui una rateta endreçada, els llops ferotges passen a ser només una mica maldestres i als dracs ja no els mata Sant Jordi: els converteix en vegetarians que reparteixen roses.