Catalunya, ni xenòfoba ni racista

Joan Boronal Lecha blanes

Quan Catalunya no era encara Catalunya, des de temps immemorials van anar arribant diferents pobles colonitzadors, que, barrejant-se uns amb els altres, van consolidar el que avui som els catalans i Catalunya. L'última invasió colonial arrenca fa una mica més de tres segles, amb gent de la resta d'Espanya, que, a causa del caciquisme, van ser forçats a escapar dels respectius llocs de naixement per millorar les condicions de vida, o bé, gent que van ser enviats a establir-se com a funcionaris de la monarquia borbònica. Aquells immigrants o els seus descendents, tard o d'hora, amb les naturals excepcions, es feien seva la llengua nacional de Catalunya, el català. Això demostra que els catalans, que ens acusen de racistes i xenòfobs, no ens distingim d'altres nacions i que tenim predisposició per acceptar els forasters i a facilitar la seva integració, quan els immigrants estan disposats a fer-ho.

De la mateixa manera que diem que la matèria no es crea sinó que es transforma, podríem dir-ho de la immigració. Quan algú arriba a una nova terra, té, a saber, dues opcions: integrar-se o romandre com a colonitzador.

Els que arriben com a immigrants són més propensos a integrar-se, en canvi els que són enviats com a funcionaris, principalment en l'àmbit judicial, militar o policial i la seva parentela són els que podem classificar com a veritables colonitzadors prepotents, provocadors d'enfrontaments i de situacions que van en contra de la manera de ser dels catalans (o dels bascos). En els últims temps aquests s'estan desenvolupant com el càncer de Catalunya, amb el suport d'aquells autòctons a qui ja els està bé viure en una Catalu­nya colonitzada, aquells als quals despectivament se'ls atribueix el sobrenom de «botiflers».

No anem bé

Lluís Torner i Callicó girona

Que no anem bé, malauradament, d'un temps cap aquí ho tenim clar, però encara es va complicant; a dos dies de noves eleccions se'ns va donar una altra mala notícia -per a alguns, és clar!, ja que per a altres és el que volien. Després d'un estira i arronsa i d'anar-se passant el tema, acaben de suspendre de funcions els quatre diputats recentment elegits, acabats d'estrenar al Consell de Diputats. Llavors, no és estrany que a la gent del carrer ens vingui al cap una pregunta: Si aquests nostres polítics ja feia temps ja estaven empresonats, quan se'ls va autoritzar a presentar les seves candidatures, ja es devia saber que si sortien elegits no podrien exercir? Per consegüent, era lògic fer-los passar per tot aquest nou tràngol? Ara que a la política es parla tant «d'escenaris» no ha sigut una mena de drama, tot plegat.

Clar! Potser deu ser perquè els que ja som grans, i no entenem massa de política ens costa molt de capir-ho.

Està clar, però, que tot això, junt amb altres coses de les que passen, ens fa veure certa classe de gent que es mou en l'entorn polític, donada la manca de sentiments de la qual alguns donen mostra; rabejant-se contra unes persones, que, agradi o no, han actuat, sempre, pacíficament, i que tot i la presumpció d'innocència fa dos anys que estan empresonats preventivament.

Amb sentiment de tristor vam acudir diumenge a les urnes. No se n'adonen, els polítics, que a la gent de pau aquestes coses ens fan molt mal? És el nostre parer.

Gospel i llaços grocs

Marga Risco Rodríguez Girona

En resposta a la senyora Maria Salip, sobre el tema dels llaços grocs, dir-li que no es tracta de polititzar res. Potser no va veure que no tothom portava el llaç, ningú ens obliga. Abans de sortir a l'escenari es deixa una capsa amb llaços i qui vol l'agafa. Això ho fem des del primer dia que van ser empresonats. D'això se'n diu llibertat d'expressió. Som molts els qui pensem que el que està passant al nostre país és molt greu, i que, per sobre de tot, hi ha unes persones empresonades injustament als qui no podem ni volem oblidar. Per sobre de les idees.