Ahir Carlos Herrera va fer el programa des de Girona, havent sopat la vigília al Celler, i tothom volia que entrevistéssim l' Albert Soler. La premsa local ja no existeix, o per dir-ho potser d'una manera menys inexacta, ja fa temps que els lectors locals no existeixen i tothom llegeix el que li interessa, sigui d'on sigui. La majoria dels membres de l'equip de l'Herrera són de Madrid i tots volien l'Albert, l'havien llegit abastament. En català, per cert, i entenent-lo perfectament. I tinguérem l'Albert, malgrat les baixes hores del matí -per a ell encara la matinada, potser.
Mentre l'escoltava vaig pensar que tant ell com jo hem escrit articles molt durs contra idees i actituds de determinades persones, molt durs i molts articles, i hem defensat amb vigor -i una solitària valentia que, francament, mai no he vist en cap dels nostres detractors- allò en què creiem. Però no hem amenaçat mai ningú, ni hem permès que en el nostre nom es fes, ni hem participat en linxaments ni els hem excitat, ni hem qüestionat el dret d'escriure o d'existir de les moltes i moltes persones que pensen diferent. Però a la inversa no hem tingut la mateixa sort, l'Albert i jo.
Hem estat assenyalats, linxats, amenaçats, gairebé tots els mitjans on hem treballat -i dic gairebé per no dir tots- han rebut pressions perquè ens en fessin fora; s'ha qüestionat la nostra catalanitat per no entendre-la d'una determinada manera, s'ha obertament dit i escrit que homes «com nosaltres» no hauríem de poder escriure en un diari, i sense ganes de fer-ne un drama he de dir també que hem rebut un tipus d'amenaça directa i no tan difícilment rastrejable que si l'hagués rebut qualsevol dona s'hauria activat tot protocol antimasclista i tota una sèrie de mascles -culpables o no- haurien ingressat immediatament a la presó. Si el destinatari d'aquestes amenaces explícites i públiques hagués estat algun independentista, la premsa se n'hauria fet ressò: i també ho hauríem denunciat l'Albert i jo.
Però no passa res si ens ho fan a nosaltres, perquè fa temps que no som considerats persones en igualtat de condicions; per a molta gent ni persones. Repugnants excrecències, «éssers» com a molt, que tot el que de dolent ens passi està justificat perquè «sou uns provocadors». L'independentisme, quan parla d'ell mateix, tot això ho oblida, però l'element feixistitzant al voltant de la seva idea, del seu concepte de convivència i de nació, cada vegada l'assemblen més als nacionals socialismes, tumultuosos, insidiosos i violents de la primera meitat del segle passat.
Tot i que de moment -més per falta de recursos que de voluntat- no poden tancar-nos en un gueto, ni eliminar-nos físicament, el subsòl moral dels seus procediments es basa en la persecució i en l'odi, en identificar-nos com l'enemic, com l'agent provocador i els causants de tota una sèrie de problemes i de forçadíssimes tragèdies que només existeixen en les llurs imaginacions. I així vivim, l'Albert i jo, fotent-nos una mica de tot estimant i escrivint i rient com si no passés res, fent veure que no veiem moltes coses que per desgràcia hem de veure i assistint amb gairebé normalitat i molta calma a una vida pública que no és la pròpia d'una societat civilitzada.
Però la sistemàtica vulneració de la democràcia i la Llei amb què l'independentisme opera; la intimidació de l'adversari, convertit en enemic; i actuacions no gens anecdòtiques, com aquesta policia política que s'està creant Quim Torra, situen Catalunya en l'excepcionalitat democràtica, tal com ha sentenciat Estrasburg, en una decisió que no només afecta el cas concret sinó que estableix un inequívoc criteri sobre com entendre el cop a l'Estat que l'independentisme intentà el setembre i l'octubre de 2017.
Passaran els anys, passarà aquesta gent, l'Albert i jo també passarem, i els nostres nets no podran llegir sense vergonya la crònica d'aquests fets, i Catalunya no tornarà a ser un país amb dret de dir-se així, o una nació, o una unitat de destí, per dir-ho com el cabdill, fins que no entengui la baixesa d'aquest setge, d'aquesta persecució, d'aquest perllongadíssim linxament. Fins que no l'entengui i l'assumeixi, fins que no senti una profundíssima i redemptora necessitat de demanar perdó. Som lluny, encara molt lluny d'aquest moment: l'independentisme ha estat derrotat però encara vol tenir raó, ignorant que el primer perjudicat del seu defecte moral és ell mateix. Ha estat molt més lamentable, i jo diria que irreversible, el mal que l'independentisme ha pres fent les coses com les ha fet, i el rastre d'indignitat amb què ha tacat potser per sempre una idea -la de la independència de Catalunya- que era en principi tan respectable com qualsevol altra; ha estat tan clamorosa la indiferència i fins i tot la complicitat amb què tants amics meus han assistit a la intimidatòria persecució de la més indefensa discrepància, que el dolor que són a punt d'experimentar ni ells poden imaginar-se'l, perquè de vegades, com serà el seu cas, la veritat sencera cau tot d'un cop, i de l'oprobi i la infàmia que ells mateixos acabaran sentint no se'n torna com si res un matí qualsevol.
Nosaltres haurem patit però haurem sobreviscut al patiment, i amb honor. Ni tan sols quan hem hagut de córrer per fugir dels vostres escamots, no us hem desitjat mai cap mal, l'Albert i jo.
