Deia Pepe Ribas en una xerrada de cafè que, al principi dels temps democràtics, Jordi Pujol no estava a favor de la immersió lingüística i que van ser alguns membres de la gauche divine del PSC qui van advocar per ella. Diu l'exfundador de la mítica revista Ajoblanco que prepara un material documental sobre aquest tema que serà molt controvertit. Estarem alerta.

Mentrestant, un altre periodista barceloní, Sergio Vila-Sanjuán, donava a llum un aclaridor llibre divulgatiu sobre la pervivència de la llengua castellana a la cultura catalana. Des de fa sis segles. Otra Cataluña, editat per Destino, posa al descobert l'important cabal literari produït des de Catalunya en l'idioma compilat per Nebrija, en totes les èpoques i sota totes les circumstàncies.

L'autor, Vila-Sanjuán, no és sospitós de res. Ans al contrari, es tracta d'un periodista de llarga trajectòria, responsable del suplement «Culturas» de La Vanguardia -cosmopolita i obert com pocs al nostre país-, posseïdor d'un reconegut alè narratiu, autor de diverses novel·les i assajos i, com a conseqüència de la seva professió, coneixedor en primera persona tant de molts dels autors com de les contingències que han envoltat les lletres a la Catalunya contemporània.

El llibre està escrit en un aparent to amable, amb estil concís, molt periodístic però de finíssima precisió. Un repàs de més de 600 anys mitjançant 135 capítols, breus, ben bibliografiats, sense escarafalls ni construccions opinatives. No calen quan la informació es presenta amb la contundència de la lògica positiva i el curs de l'argument. Contra el que sembla, l'estudi està ple de bombes de rellotgeria. Vila-Sanjuán, responsable al costat de Llàtzer Moix de la resistència universalista de la cultura barcelonina enfront de la menestralia nacionalista des de la seva talaia de La Vanguardia, sembla fart del procés com tants intel·lectuals i homes sensats. Ha passat a l'acció després de dècades d' omertà.

Per començar, Otra Cataluña resitua els prolegòmens del castellà a les terres dominades pel Comte de Barcelona un segle abans del previst per la historiografia oficialista del nacionalisme. Aquest primer apunt castellà va venir de la mà ni més ni menys que d'un descendent per línia directa del llegendari Guifré el Pilós -el de les quatre barres sangnants-, amb orígens gandians: Enric de Villena, pare de sor Isabel, va ser amic i mentor del Marqués de Santillana, va escriure en les dues llengües de manera indistinta i a ell es deu l' Arte de trovar.

Gràcies al detallat registre d'informació que proporciona el llibre de Vila-Sanjuán, constatem també la profunda amistat que es van professar Garcilaso de la Vega i el barceloní Joan Boscà (o Joan Boscà Almugáver), la figura, vinguda a menys, va ser defensada per Menéndez y Pelayo, injustament arraconat per carpetovetònic quan en realitat va conèixer a fons i va difondre la literatura catalana malgrat el seu conservadorisme. Boscà, casat amb la valenciana Ana Girón de Rebolledo, versaria en la llengua que els americans anomenen espanyol: « Ciudades hay allí de autoridad / Que alcanzan entre todas gran corona / Pero entre estas ciudades, la ciudad / Que más es de mi gusto, es Barcelona...».

Se'ns recorda, igualment, l'estada manresana i literària d' Ignasi de Loiola al XVI, la mateixa època en què la Ciutat Comtal comença a celebrar concursos literaris en tres llengües: en la patriòtica llemosina, en l'abundant llatí i en l'elegant castellana. Avantsala de l'arribada del Quixot a la capital catalana, l'única que trepitjarà en les seves aventures i on prossegueix la controvèrsia sobre la hipotètica estada del seu autor, Miguel de Cervantes.

En aquest punt ens recorda Sanjuán l'episodi de la visita del Quixot a una impremta, cosa que li serveix per remarcar la fondària històrica de la tradició editorial de Barcelona, el gran focus de la indústria de les lletres espanyoles, la Manhattan transfer del boom llatinoamericà que es forjarà 350 anys més tard amb les vivències barcelonines de Vargas Llosa, García Márquez, José Donoso, Bryce Echenique i, finalment, Roberto Bolaño. La ciutat d'editorials com la mateixa Destino -nascuda falangista i esdevinguda planiana i antifranquista-, Seix Barral, Plaza & Janés, Gustavo Gili, Tusquets, Anagrama, l'imperi Planeta i fins Acantilado i Alba, últimes baules d'aquesta impagable tradició.

Arribats fins i tot a la Renaixença, el filó castellà no s'interromp. El mateix Carles Aribau escriurà en la llengua imperialista, i ho farà Balmes per convertir-se en el best-seller de la seva època amb els manuals morals, un veta religiosa que conviurà durant dècades amb anarquistes i revolucionaris, catalans que també escriuran en castellà, de Ferrer i Guàrdia al Noi del Sucre -per cert, amic juvenil de Lluís Companys-, i fins Frederica Montseny.

En ple segle XX el nostre llibre és un pou de coneixements al detall amb els quals descobrir atzaroses vicissituds escriptores, com la de María Luz Morales, directora d' El hogar y la moda, crítica de cinema, amiga de Lorca i nomenada directora de La Vanguardia pel comitè obrer que confisca el rotatiu del carrer Pelai en esclatar la guerra. O la del formidable historiador de l'art Josep Pijoan, impulsor de l'enciclopèdica Summa Artis i de la història universal de l'art per Salvat.

Em deixo al tinter el més proper per més sabut, però igual o més simptomàtic, com la renovació de la novel·la espanyola duta a terme des de Barcelona per autors com Goytisolo, Marsé o Mendoza, de la crònica gràcies a Terenci Moix, però també de la poesia - Gil de Biedma-, la cançó - Serrat-, de la història - Riquer, Vicens...- o fins i tot de la filosofia - Trias, Ventós, Pániker...

És a dir, una llista interminable que fa incomprensible la cultura castellana/espanyola sense l'aportació de Catalunya i els catalans, i que al seu torn converteix en impossible una construcció del passat i el present -no sabem si del futur-, d'una Catalunya sense les seves expressions castellanes. Com siamesos.