31 de maig de 2019
31.05.2019
Diari de Girona

Demanem l'impossible

31.05.2019 | 00:15
Demanem l'impossible

Hem sobreviscut a la campanya electoral. Hem escoltat les promeses dels candidats i hem pogut valorar els projectes de cada una de les formacions polítiques. El ritual no ha estat gaire diferent del d'altres convocatòries. Hi ha hagut crítica, vehemència, propostes. Algunes d'aquestes propostes m'han semblat acceptables i, en alguna ocasió, engrescadores. Segurament una mica eufòriques i, a vegades, d'un optimisme excessiu. En alguna ocasió una certa dosi d'optimisme pot ésser positiva. Però no hem d'esperar miracles. És cert que fa pocs dies hem tingut l'alegria de celebrar la festivitat de santa Rita de Càssia, advocada d'impossibles, i encara que, durant tota la vida he tingut la tendència de demanar l'impossible –això delata la meva devoció secreta cap a la santa–, he arribat a aprendre que sovint l'impossible és impossible perquè algú fa que ho sigui.

Els de la meva generació vàrem viure, encara que fos de lluny, l'eufòrica quimera de les revoltes dels estudiants francesos, el mes de maig de 1968. «Siguem realistes, demanem l'impossible» fou la proposta que, des dels murs del Barri Llatí, definí el daltabaix parisenc. Ben segur que aquells estudiants de la Sorbona o de Nanterre també eren devots de santa Rita. L'autor de l'eslògan sembla que fou el filòsof de l'Escola de Frankfurt Herbert Marcuse. Aquells estudiants, emparats sota el paraigua de la rebel·lió, clamaven pel final del capitalisme, la llibertat sexual i la liquidació de la societat de consum. Avui, possiblement ens conformaríem amb el final del capitalisme extractiu i res més. Però hi ha qui diu que ho és sempre extractiu, el capitalisme. Aquell famós eslògan derivà en una altra formulació que no sé d'on sortí: «Siguem realistes, somniem l'impossible». Els somnis no estan prohibits. No ho han estat mai. En aquell temps en què quasi tot era pecat s'assegurava que l'home podia pecar de pensament, de paraula i d'obra. Mai ningú s'atreví a dir que es podia pecar en somnis. Els somnis procedeixen de l'inconscient i això és un embull que ningú no controla. Però encara ens trobam amb una altra formulació de la proposta: «Siguem realistes, fem l'impossible», atribuïda a Ernesto Che Guevara. Aquí ja no s'espera res de santa Rita. Si de cas vols aconseguir l'impossible, l'has de fer tu mateix. Ho he dit abans: no hem d'esperar miracles.

Això no vol dir que, si de cas s'esdevé que es produeix un miracle, l'hàgim de refusar. Benvingut sigui el miracle. Si santa Rita de Càssia ens ajuda a aconseguir una bona part dels impossibles que han promès els candidats polítics durant la campanya, alegrem-nos i repiquem les campanes. No estam ara per refusar els miracles o menysprear-los. No fos cosa santa Rita s'enfadàs amb nosaltres i ens miràs amb mal ull. Que una cosa es santa Rita i l'altra cosa són els candidats. No fotem.

Fa molts d'anys, quan anava a l'escola de les monges i començava a aprendre de lletra, m'ensenyaren una oració antiga que parlava de santa Rita i deia: «Mentre cantaven matines / ella feia oració / i demanava al Senyor / una corona d'espines». Però el Senyor tingué pietat d'ella i degué pensar que una corona d'espines era impossible, massa espines per a una sola dona. N'hi concedí una. Només una espina. La cançó continuava i deia: «Una espina li va entrar / dins la seva cara hermosa...». D'ençà de llavors he sabut que els bens de la terra arriben sempre acompanyats d'una espina. Que el miracle consisteix en treure's l'espina sense gaire dolor. Siguem realistes i demanem l'impossible als polítics que aquesta nit sortiran elegits per mitjà de les urnes. Demanem l'impossible i, si pot ser, lliure d'espines.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook