Voto Puigdemont» és l'anunci que vaig escoltar fins a l'extenuació les setmanes prèvies a les eleccions europees. Ja abans i durant la campanya de les generals molts em deien: «A les generals votaré Junqueras i a les europees, Puigdemont». I malgrat això, quan explicava aquesta percepció als entorns més polititzats de Barcelona, m'advertien: «Parles massa amb gent de Girona perquè Puigdemont s'està desintegrant i està quedant aïllat». La mateixa diagnosi del suposat suflé independentista però ara personificant-ho en l'amerenc. Estranya desintegració. Diumenge a Puigdemont la majoria el van votar a la província de Barcelona, on va obtenir 656.000 vots, pels 150.000 de Girona, 99.000 a Tarragona o 81.000 a Lleida. Primera força a totes les demarcacions. La segona força més votada a Barcelona va ser el PSC amb 616.000 i Ciutadans, cinquena força amb 232.000. Els resultats han fet explotar el cap als profetes del suflé. És molt probable que molts pensin que aquests barcelonins van ser hipnotitzats amb alguna substància groga durant la seva visita a Temps de Flors. I alguns es deuen preguntar: què ha passat amb la suposada Tabàrnia? L'esmunyedís dimoni gros de l'independentista guanyant en un territori que mai Convergència hauria somiat.

Agradi poc o gens, i encara que es desconegui on pot portar això, la realitat és que Carles Puigdemont s'ha convertit en el líder d'una minoria molt nombrosa en el context català. Un home que ha decidit continuar pedalant damunt d'una precària bicicleta i no només per raons ideològiques o per voler guanyar cap guerra, perquè ho sap tot en contra, sinó perquè la política, quan estàs acorralat, també es regeix per una insubornable llei física: si deixes de pedalar caus i et trenques la crisma. Puigdemont, des de la suposada mansió de Waterloo amb mobles d'Ikea, que molts dels seus detractors volen veure com la seu de l'Spectre d'Ernst Stavro Blofeld, ha concentrat tot el vot del cabreig perquè s'ha convertit en el líder antiheroi dels cabrejats. I als cabrejats no se'ls guanya cabrejant-los més. Per a desesperació dels seus rivals, perseguidors o aquells que es dediquen al seu desprestigi constant, obsessiu i quasi maníac; quan més l'intenten desactivar, més creix electoralment. Es miri com es miri, un milió de vots és un èxit sense pal·liatius.

I ara proposo l'exercici de pensar en les properes eleccions catalanes després d'una sentència no absolutòria i amb Junqueras inhabilitat. Qui pot ser el candidat que aglutini el vot independentista? Tinc una intuïció!