S'ha acabat el cicle electoral i el resultat requereix uns comentaris. El primer és que ens dona uns ajuntaments i parlaments molt dividits i haurem d'esperar moltes negociacions (potser algunes sorprenents) els pròxims dies. De moment hi ha hagut declaracions que semblen d'una altra època. Dirigents que han tirat la tovallola com si les coalicions estiguessin definides des del principi. Tindrem temps de parlar-ne. Avui dedicaré aquest espai a parlar dels resultats en si i les seves conseqüències.
El gran perdedor, des del meu punt de vista, és Podemos i les seves confluències. Les confrontacions internes i les indefinicions els han perjudicat. Només cal recordar que l'equip dirigent ha perdut bona part dels fundadors, les famoses confluències s'han desmuntat, i que els que parlaven amb menyspreu de la generació del 78 han fet campanya amb la Constitució a la mà. Els ajuntaments del canvi (amb Barcelona i Madrid al capdavant) tenen difícil reedició, encara que no sigui impossible. Això ha ajudat els socialistes, que ja partien amb un cert avantatge, a guanyar les eleccions i convertir-se en el referent de l'esquerra. Tot i que és possible que no puguin governar certs ajuntaments i CA, la victòria socialista ha estat diàfana. Continua essent clar que cal un govern d'esquerres però la correlació de forces ha canviat.
A la dreta, sembla que la possibilitat que l'Ajuntament i la Comunitat de Madrid puguin passar a mans del PP ajornarà la crisi de lideratge de Casado. Que ningú oblidi que ha perdut en totes les CA que estaven en disputa encara que en pugui aconseguir alguna en pactes posteriors. Vox s'ha desinflat i en els llocs que sigui decisiu voldrà fer valer els seus vots de forma més explícita de com ho va fer a Andalusia, cosa que pot complicar molts pactes. I Ciutadans té un problema greu. Ha guanyat vots i representació però no ha superat el PP, que continua essent el representant de l'oposició. S'ha de replantejar la seva estratègia. Acabat el cicle electoral no pot continuar com a comparsa del PP i sobre tot no pot continuar pactant amb Vox i dient que no ho fa. Amb els resultats a la mà, si vol continuar amb el cordó sanitari als socialistes, només pot fer de crossa del PP en casi tots els casos (no és primera força en cap lloc important). Si pacta amb Vox tindrà problemes tant en l'àmbit intern ( Valls ja ha dit que si ho fa deixa Ciutadans) com en l'àmbit europeu. El grup liberal europeu ja el va advertir en el cas andalús i Macron, grup majoritari als liberals, n'és contrari. En el seu primer discurs Sánchez li ha allargat la mà però l'ha advertit sobre mantenir el cordó sanitari als socialistes mentre pacte amb Vox. D'aquí que pensi que ningú pot donar per fet que molts pactes estan ja cuinats i decidits, poden variar moltes coses. Des de Madrid fins a Girona o la mateixa Barcelona, Ciutadans te la clau per fer variar les coalicions que, amb una mirada de curta volada, es donen per fetes i rematades.
I a Catalunya ha guanyat ERC i ha renascut el PSC, que són els grans guanyadors. De totes formes tot és molt líquid. Junts per Catalunya s'ha deixat un capital enorme en un dels seus llocs forts com eren els ajuntaments, però després de la sentència es veu a venir un gir en l'estratègia i la direcció dels exconvergents. No tinc gens clar que ERC tingui assegurada la seva hegemonia en el món independentista de cara al futur. Després de la sentència i s'haurà d'entrar d'una vegada per totes en una negociació que es veu complicada. El PSC, en canvi, s'ha reafirmat com el partit catalanista i constitucionalista disposat al diàleg dintre la llei i torna a ser el partit de l'oposició als nacionalistes (avui independentistes).
Només una nota al marge. Al país basc, avui tan admirat, l'etapa Ibarretxe es va cloure amb un govern dels constitucionalistes presidit per Patxi López.
A Europa la victòria dels socialistes espanyols els situa en un lloc privilegiat per tornar a ser un interlocutor molt important. Sánchez i Borrell tenen moltes cartes per jugar un paper rellevant en la nova etapa. Haurem de veure com es configuren els pactes però crec que s'és molt conscient que el primer problema a abordar és el de la desigualtat. El pla proposat per Borrell que combina treball i lluita contra el canvi climàtic és un exemple que va pel bon camí.
Mentrestant, els independentistes es disputen una victòria pírrica a Europa i ho dic perquè la pregunta és, quin paper jugaran Junqueras i Puigdemont o els seus substituts a Europa? Perquè han passat de lluitar per la independència (proposta positiva) a la posició actual que passa exclusivament per intentar desprestigiar Espanya. Una actitud negativa que no porta enlloc i que a Europa només compren els euroescèptics de la ultradreta. Mentre tinguem pendent el judici poden tenir suport però un cop acabat aquest capítol (que per cert ens podien haver estalviat si haguessin convocat eleccions l'octubre del 2017) hauran de passar pàgina i proposar alguna cosa positiva que no pot ser altra que el diàleg, la negociació i el pacte. I això requereix una altra actitud i ser conscients de qui tenen al davant. Ells i la dreta que ha estat pràcticament eliminada a Catalunya i que ha vist desautoritzada la seva proposta de mà dura, haurien de revisar la seva estratègia. Quan sento dir a un Maragall que vol fer de Barcelona la capital de la República (n'hi ha alguna de real?) i que demanarà la convocatòria d'un referèndum o a Junqueras que si ha de tornar a una Catalunya autonòmica se sentirà malament perquè ell sols vol tornar a una Catalunya independent, penso que continuem anant per molt mal camí.
