El títol donat a aquest article no és de collita pròpia ni tampoc original de l'amic Joan Josep Brugera, president del Cercle d'Economia, el darrer en utilitzar aquesta frase per posar-la en contradicció a la unilateralitat del Govern de la Generalitat de Catalunya, presidit pel vicari Torra, que prioritza a tota hora i a tot lloc l'anomenat «conflicte català» posant-hi més llenya al foc i exhibint la seva nuesa intel·lectual.
Ha estat una crida seriosa i rigorosa a ocupar-se dels problemes que ens afecten com a ciutadans (salut, ensenyament, benestar, infraestructures, i un llarg etcètera) i damnifiquen l'economia productiva de qui fou (ja no ho és) motor econòmic d'Espanya i un dels cinc millors espais territorials de creativitat empresarial, d'impuls de la riquesa i d'ocupació de la Unió Europea, del qual hem baixat i l'hem bescanviat per aquesta gran enbogida col·lectiva de la independència.
Del «govern de les coses» i no pas de les quimeres s'encarreguen els poders legislatius i executius legisladors, i els executius dels països mentalment sans. També, òbviament, els seus ciutadans, vertebrant la societat civil mitjançant els sindicats, les patronals i demés entitats que animen o reproven l'acció del govern de torn en funció d'objectius assolits o no coberts per mancances vàries, entre les quals la bona governació o la mala disgregació governamental. Del «govern de les coses» se n'ocuparen fa un temps i en aquest país tant la desapareguda CiU com l'ara reeixit PSC, les expressions majoritàries del catalanisme polític. L'independentisme i principalment els seus líders ho han escombrat en benefici propi. Perquè, s'ha de dir clar i català, això de l'independentisme s'està convertint més en un negoci econòmic que no pas en l'expressió externa d'una creença que mereix respecte en una societat democràtica com és la nostra.
En Brugera digué, en presència del vicari general de Catalunya, que «malgrat la gravetat (del conflicte polític), ens neguem a pensar que l'única perspectiva que tenim davant nostre sigui el deteriorament de la convivència cívica, la polarització política i la desconfiança empresarial», conceptes i paraules que molta gent comparteix a Catalunya i també a la resta d'Espanya. I li recordà el ben plantat del carlista Torra que, segons la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), adscrit a presidència del Govern català, l'opció que més suports suscita entre els catalans és l'anomenada «tercera via». És a dir, el pacte amb els poders espanyols en comptes de l'impossible enderroc de l'Estat, com pretén Puigdemont des de Waterloo estant.
La construcció de la «tercera via» no serà fàcil mentre l'empresariat, els directius, els executius i, sobretot, els mitjans de comunicació s'esvaeixin de la problemàtica situació que viu Catalunya anant a esquiar o anant a la platja mentre es perd miserablement el control de la Cambra de Comerç de Barcelona, que passa a mans de l'ANC. O mentre, anant més al gra, el sector més pragmàtic del PDeCAT no faci esclatar aquest artefacte inventat per l'ase d'en Mas en substitució de l'antiga CDC després del judici sobre el «cas Palau», per exemple, i voli sol, que de suports externs ben segur que en tindria.
Perquè, mentrestant, com també digué Brugera, s'ha perdut (i no serà fàcil recuperar, hi afegeixo) «la veu i la influència» de Catalunya en els «centres de poder espanyols i europeus». Si seguim mirant-nos el melic, culpabilitzant Madrid de tot, fins i tot dels errors propis, així com el «vostès, qui són?» que els engaltà el conserge del Parlament Europeu als bons vivants del noi d'Amer i del net d'en Comín, uns galtes professionals, no anirem enlloc que sigui confortable.
