El primer anàlisi en calent que em va venir al cap la nit electoral és que Junts per Catalunya ho tenia cru per governar en aquells llocs on necessita Esquerra. Vaig pensar que Oriol Junqueras -a qui Carles Puigdemont acabava de guanyar als comicis europeus- no voldria donar oxigen a l'expresident de la Generalitat. Malgrat que alguns encara creguin en la unitat de l'independentisme, vaig pensar que la guerra és massa dura per donar aigua a l'enemic. Per què Junqueras hauria d'ajudar Puigdemont en els governs locals, si és on el segon ha perdut la veritable batalla pel poder? La lectura de diumenge era totalment errònia. Pausadament i en fred en vaig fer una altra. ERC necessita guanyar i sap que la força l'aconseguirà fent el contrari d'allò que se li suposa que hauria de fer: pactar amb Junts per Catalunya, o la Crida, o com carai s'acabi dient la plataforma puidemontista. Ja no es tracta del que queda de l'antiga Convergència i el PDeCAT -que ja es veurà com s'articula aquest sector en un futur pròxim-, sinó dels seguidors a cegues de l'inquilí de Waterloo. Oriol Junqueras encara recorda els dos tripartits a la Generalitat i sap que amb acords d'esquerres pot acabar pagant-ho a les eleccions vinents. Les més importants per a ell; la tercera volta on s'aclarirà tot.
