02 de juny de 2019
02.06.2019
Diari de Girona

L'últim reaccionari

01.06.2019 | 22:14
L'últim reaccionari

Finals de 1944, un soldat hongarès passejava al vespre per la ciutat de Budapest. Tot d'una va veure com el Danubi arrossegava els cossos de diversos jueus assassinats. Era desembre i les tropes soviètiques voltaven la capital, que finalment cauria al febrer. John Lukács va aixecar la mirada del riu i va observar al seu voltant com la vida seguia el seu curs: les titil·lants llums de gas, els escassos cotxes que circulaven pels carrers, els homes ben vestits portant a casa l'arbre de Nadal. Cinquanta anys més tard, va anotar en les seves memòries aquesta doble imatge: els cadàvers surant i el ritual de l'arbre nadalenc, la mort i l'esperança.


El 1948, amb tot just 23 anys, Lukács va fugir als Estats Units, on passaria la resta de la seva vida com un fosc professor universitari de províncies. Va ser, en molts sentits, l'últim reaccionari; no per antidemòcrata ?de fet, no ho era?, sinó pel seu menyspreu als efectes embrutidors de la ideologia. Com a historiador, li interessaven molt més els motius que impulsaven la gent a actuar que les arrels dels problemes, la direcció de les seves idees més que l'origen de les mateixes. En els seus llibres solia repetir sovint algunes de les seves obsessions, com si fossin els aforismes d'un moralista. Un d'ells diu així: «La història de la política és la història de la paraula»; de manera que acaba succeint el que la gent pensa que succeirà, precisament perquè vam acabar creient allò que volem creure. Davant de Marx, sostenia que «el que marca l'esdevenir històric de les societats i de les persones no és l'acumulació de capital, sinó l'acumulació d'opinions». Davant del liberalisme, creia que la força del consens és insuficient per afrontar les crisis recurrents de la història. Injuriava el clima conservador sorgit a Amèrica a partir del maccarthisme, que tenia molt més a veure amb el populisme oportunista que amb aquest estil propi que caracteritza una cultura vella i assentada. «Un conservador ?va escriure en les seves memòries? posarà la seva confiança en Ronald Reagan; mai un reaccionari i no perquè Reagan hagi estat actor de Hollywood, sinó perquè mai va deixar de ser-ho». En el fons pensava que el reaccionari respon a una vocació moral més que a una filiació intel·lectual: s'até al caràcter de les persones i no a les seves idees. «El que pensem ?va dir? compta menys que quan i com ho pensem». Per descomptat, aquesta regla segueix sent vàlida avui.


Els llibres de John Lukács, que va morir als 95 anys el 6 de maig passat ?alguns dels quals publicats a Espanya per l'editorial Turner?, perduraran com petites joies literàries destinades a il·luminar l'ànima d'una època. Va escriure sobre Churchill i Hitler ?dues de les seves obsessions?, sobre la Guerra Freda i el final de la civilització europea, sobre la perillositat del nacionalisme ?«ciment viscós», l'anomenava? i les conseqüències de la publicitat i el màrqueting. Va ser un excèntric que mai va cedir en la seva llibertat. Preferia els homes amb principis als ciutadans ensuperbits pels valors. Creia amb Tocqueville que, així com la barbàrie va acabar amb la civilització clàssica, també seria la barbàrie la que acabaria amb el llarg període de civilització burgesa iniciada cap al 1500. Va ser un home tan antic que ja no pertanyia al seu temps. Per això mateix la seva mirada sobre la nostra època és tan inusual. Descansi en pau, mestre Lukács.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook