02 de juny de 2019
02.06.2019
Diari de Girona

El panteó tronat

01.06.2019 | 22:14
El panteó tronat

Hi ha una segona vida i aquesta segona vida és la política. Ja fa temps que per damunt de la vida ordinària hi sura una mena d'altre món, un univers poblat de personatges extraordinaris. A més a més, com que son mediàtics, es tracta de personatges onírics. Floten a la bombolla política. De vegades, evanescents, sembla que baixin de les alçàries, carregats de paraules divinals. Sovint ens els trobem a la sopa i de tant en tant desapareixen, per tornar a escena, com els farallons amb la marea. En tot cas pertanyen a una altra dimensió.


Els de la meva generació recordem part d'aquesta camarilla i els decorats on van actuar. Ronald Reagan, Margaret Thatcher, Jordi Pujol i, més cap aquí, perquè encara remenen la cua, Pilar Rahola, José María Aznar i Vladímir Putin. Hi ha tot de fesomies i d'accions que portem enganxades a les retines, de gent que té un punt d'irreal ?perquè pertanyen a alguna cosa que sembla un panteó.


Per sort s'han acabat les conteses electorals. No pas per sempre, però en portem una carretada i estem esgotats. Ara sembla que no en veiem a l'horitzó. D'un temps ençà, la política s'ha soldat de tal manera a la vida terrenal, rutinària de la ciutadania, que no passa dia que no deixem d'estar-ne pendents. Què se n'ha fet, d'aquelles tongades llargues? Vull dir d'aquells governs ?tant li fa a quina escala? que ens deixaven respirar, mentre ells gestionaven, robaven, arreglaven i feien malbé les coses de tots. Ara no ens donen ni un minut de pau.


És un punt inelegant, per part de les classes polítiques, que la gent no pugui desconnectar. Una cosa és que la ciutadania estigui compromesa amb el comú. La participació i la responsabilitat individuals no són cap tema menor. És absolutament positiu i necessari que entre tots ho fem tot. Però la matraca política dels darrers anys, local i global, s'ha tornat insuportable. En clau d'aquest país, penso en els independentistes, en els desgraciats que, per més que votin, veuran com els seus elegits seran cessats, empresonats o bandejats. I penso en els no independentistes que, votin el que votin, després veuran com els seus elegits es desdiran dels discursos proferits en campanya. En clau de fora, i per posar un sol exemple, penso en els anglesos del Brexit, els del sí i els del no: més d'un deu pensar per què aquell dia no se'n va anar a nedar.


De vegades també penso en el panteó grec. En tot aquell galimaties de déus i quimeres que menjaven a part. Cosien i descosien, en teoria, els destins de la terregada. Es discutien, es traïen o es reconciliaven. S'estossinaven o feien l'amor, i sobretot distreien el personal de la Terra. N'hi havia prou amb encendre'ls una espelma de tant en tant. I per això penso que aquell sistema, aquella segona vida, era molt més útil per al grec d'estar per casa. Més que no pas el nostre elenc de figures mitificades, i tan pesades, de la política actual.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit