L obligació de fitxar a les empreses demostra que no se sap mesurar la feina perquè els espanyols han treballat sense mesura. El discurs de la productivitat va apujar els objectius i va abolir el rellotge.

S'ha exclòs l'esport de l'obligació de fitxar, i és evident el perquè: Un corredor de 100 metres llisos acaba la seva feina en 10 segons i se'n va a casa. Això no hi ha empresa que ho aguanti, tot i que com més aviat acabi millor ho fa. Per què no hi ha un terme mitjà entre les 8 hores i els 9 segons?

Miri la boxa. Van a la feina a partir-se la cara, de vegades fins esfondrar-se, però les seves condicions de descans són envejables. Cada assalt són tres durs minuts, però fins al round següent n'hi ha un de descans. Amb aquestes condicions en una feina normal ningú tiraria la tovallola.

El paral·lelisme entre esport i treball és clar en el llançament de martell: Qui no té un company que, davant d'una tasca pesada, dona quatre voltes i la llança el més lluny que pot?

Els empresaris volen mesurar el temps de treball com un partit de bàsquet, en què cada incidència deté el cronometratge i va sumant minuts i minuts a la jornada, que es fa inacabable. El 2015 els Chicago Bulls i els Detroit Pistons, enfrontats en un partit de 4 quarts de 10 minuts, van jugar tres hores i 24 minuts de temps real, 68 de joc. Això és el presentisme espanyol.

Molts empresaris juguen a golf sense aprendre l'ensenyament d'aquest esport sense pressa en el qual es competeix contra un mateix per millorar.