05 de juny de 2019
05.06.2019
Diari de Girona

Mr. Hyde

05.06.2019 | 06:00
Mr. Hyde

Recentment algú, referint-se a una tercera persona, em va dir que «quan la coneixes no és tan imbècil com sembla a Twitter». No és la primera vegada que sentia aquesta frase per justificar l'actitud d'algú a les xarxes socials i defensar que, rere la màscara, hi havia en realitat una persona aprofitable. No deixa de ser curiós, per dir-ho suaument, que visquem atrapats en aquesta permanent ambivalència: tenim dos mons, el real i el virtual, i el que veiem en un no es correspon necessàriament amb l'altre. Sí, es pot dir que és «normal» (les cometes són perquè no en té res, en el fons) que vivint immersos en el simulacre aprofitem l'avinentesa per disfressar les nostres personalitats. La por a ser massa transparents i dilucidar les nostres febleses no és d'aquesta era, perquè sempre ha estat un motor possible de les relacions humanes. Però que ho acceptem com un inevitable no deixa de resultar inquietant pel que té de renúncia a determinades veritats sobre un mateix. Quin és el mecanisme mental que ens empeny a projectar una versió distorsionada de la nostra identitat? Què ens porta a ser pedants, inflexibles, taxatius i pontificants en una xarxa social i després ser capaços de resultar empàtics, agradables i comprensius en el cara a cara? Tan difícil és ser coherent entre el que som i el que projectem? A veure, que és fins i tot divertit descobrir que algú que et treu de polleguera a Twitter resulta que és una bellíssima persona a la distància curta, però al mateix temps això ens constata un dels problemes fonamentals de la vida en societat: la hipocresia. Perquè en el fons, aprofitar el refugi de la virtualitat per mostrar la teva pitjor cara no deixa de ser el símptoma més clar de les pròpies debilitats, perquè la necessitat de ser imperatiu no deixa de tenir la lectura contrària del que es pretén aparentar. És segurament per tot això que a vegades sembla que les grans controvèrsies virtuals no acaben d'existir al món real, on les dinàmiques, afortunadament, encara preserven uns mínims d'intimitat compartida. És el mateix que passa amb els coneixements de cadascú: esgrimir-los no té cap gràcia, la cosa és complementar-los amb la percepció aliena. Perquè si ens obcequem a viure en oasis d'opinió acotats per les nostres respectives màscares, el resultat és que dissociem els enunciats dels fets i acabem enverinant la visió de persones que, si les coneguéssim de debò, segurament descobriríem que tenen més punts en comú amb nosaltres del que mai hauríem imaginat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook