05 de juny de 2019
05.06.2019
Diari de Girona

Record de l'Eduard Punset

05.06.2019 | 06:00
Record de l'Eduard Punset

No fa pas gaire que l'Eduard Punset ha pres el camí cap al Cel. Vaig fruir de la regalia de conèixer-lo quan un dia plujós d'una tardor, fa anys, entrà a la botiga de ceràmica que regentà la meva dona a la Bisbal d'Empordà. Recordo que comprà alguns gerros que s'empraven a l'antigor a les masies de pagès de les nostres contrades. Em digué que del munt d'estris elaborats per l'home els únics que romanen a les nostres volàtils memòries són els fets amb les pròpies mans, essent així que l'artesà tothora transmet a la seva manufactura una petita porció de la seva pròpia ànima, i, en el cas del terrissaire, en penetrar les seves mans en l'interior més íntim del fang, la matèria primigènia elegida per Déu per crear la vida, l'obra que finalment surt del torn gaudeix de l'esperit del seu creador. La veritat és que d'aquesta dissertació em sorprengué la pinzellada del fet diví, acostumat a un Punset mediàtic transmissor d'una visió científica de coses tan etèries com la felicitat o l'amor. Em digué que aquells atuells de ceràmica servirien per decorar alguna estança del seu mas de Fonteta, un poble menut que està a tocar el meu, la Bisbal, que com és sabut està al bell mig del «Petit Empordà», aquesta comarca tan tocada per la tramuntana, el vent del qual el gran escriptor Josep Pla deia que és prodigiós perquè té l'immens poder de mantenir esclafada, durant hores, la fulla d'un arbre contra el vidre d'una finestra. A partir d'aquell dia quan, de temps en temps, ens trobàvem per atzar en algun dels cenyits carrers de la Bisbal o en algun dels més folgats, com el que hi ha sota les Voltes, tant se val, fèiem petar la xerrada una estona, que per la seva natural manera d'enraonar pausada, a la qual jo acompanyava amb la meva parla parsimoniosa d'allò més, es transmutava en una conversa que, tot d'una, es deslliurava de les ofegadores tenalles del temps. Vaig aprendre d'allò més per mà d'ell. Recordo un dia que, a recer de la pluja sota les Voltes m'ensenyà la fórmula matemàtica de la felicitat. Me la va detallar: el divisor és la influència nefasta de l'adoctrinament grupal, essent el numerador un multiplicant en forma d'emocions que multipliquen una suma d'empatia (posar-se en el lloc de l'altre), més generositat (els recursos són limitats, tenir cura de les plantes, els animals i les persones), més amor (estimar-ho tot, ja sigui del regne vegetal, animal o humà). Sempre em deia que no creia en la mort, que tan sols existeix el que es pot tocar, com és la vida. Ara que ha marxat cap al Cel desitjo que existeixi algun Cel, perquè quan arribi el moment el pugui trobar allí a dalt per tornar a fer petar la xerrada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook