José Antonio Reyes era un extrem capcot però espurnejant, fonamental en la concepció del futbol filigranat que va catapultar Espanya com a potència mundial. La seva mort a 237 quilòmetres per hora torna a demostrar que els déus de la pilota escapen a les lleis dels comuns mortals. En les notícies que es publiquen sobre conductors a aquesta velocitat, difícil d'assolir i que en si mateixa equival a jugar a la ruleta russa, es consideraria inadmissible sobreposar les virtuts del conductor a la bogeria de duplicar el màxim legalment acceptable. Especialment, quan la seva decisió lliurement escomesa posa en risc altres vides humanes, dins i fora del vehicle. En canvi, cap decisió suïcida d'un futbolista ha de matisar el plaer que ens va dispensar sobre la gespa.

Donaria qualsevol cosa perquè la tragèdia de Reyes no hagués tingut lloc. De fet, la societat va posar col·lectivament els mitjans per evitar-la, en limitar la velocitat a la carretera. La desaparició del futbolista a la velocitat a la qual va voler viure ens torna el dilema d'Antoni de Senillosa. El polític més civilitzat de Catalunya va lliurar la seva existència a l'asfalt, en un accident en què va envair el carril contrari i va matar dues persones que circulaven segons les normes. L'admiració que suscita la seva trajectòria quedava si més no suspesa per un final poc modèlic, encara que només fos per respecte a les víctimes.

Els mites del futbol no roben a Hisenda, pacten amb el fiscal. Escapen hegelianament a les lleis humanes, però la lliçó més important de la triomfal carrera de Reyes recomana no circular a 237 quilòmetres/hora. Tant de bo en prenguin nota els adoradors que exigeixen oblidar les circumstàncies de la seva desaparició. I sobretot, l'accident mortal a la velocitat triada pel futbolista interpel·la els insaciables que exigeixen l'enduriment de les penes. De les condemnes alienes, és clar.