05 de juny de 2019
05.06.2019
Diari de Girona

El viatge i els viatgers

05.06.2019 | 06:00
El viatge i els viatgers

He viatjat força i m'agradaria haver-ho fet més. Vaig aprendre a viatjar massa tard i ho haig d'agrair a la meva dona, la Montserrat, que m'ensenyà a delir de valent preparant les sortides i meravellant-nos de les belleses naturals o artístiques que veuríem quan fóssim en els llocs escollits.
Santiago Rusiñol irònicament deia que les persones més viatjades són els revisors de trens i no els havia servit de res estar en ruta tota la vida. No és ben cert que s'aprèn viatjant i que se superen els prejudicis etnocèntrics en conèixer models de conducta diferents; si som honestos, hem de reconèixer a desgrat que alguns aspectes culturals, socials, gastronòmics, urbanístics dels països visitats són millors que els nostres, per exemple, a França es menja millor que aquí, la promoció dels productes o la forma com els pobles es de presenten als turistes és envejable.
Personalment he conegut a l'estranger persones que no volen saber res del país que visiten i només es fixen en les imperfeccions per anunciar pomposament que «com a casa no hi ha res». He conegut alemanys i francesos que fa anys que sojornen a Formentera i no s'han acostat mai al factor humà de l'illa, no s'han pres mai la molèstia d'escodrinyar-la culturalment amb humilitat. L'etnocentrisme és l'inconvenient més gros a l'hora de sortir de viatge perquè no permet endinsar-te modestament en els indrets ignots.
Montaigne deia que per saber com és l'ànima d'un país s'ha de menjar el seu formatge i beure el seu vi. Josep Pla més d'un cop em va assegurar que per copsar una ciutat estrangera el que havia de fer era en primer lloc anar al mercat, després visitar la catedral i l'ajuntament i llavors anar a dinar a la millor fonda, que sempre es troba prop de l'ajuntament o del bisbat. També un amic molt viatjat em va assegurar que el més revelador per saber el nivell econòmic d'un país és el calçat dels homes i de les dones, perquè la indumentària pot desorientar especialment si visites un país de tradició musulmana.
Companys i companyes han realitzat moltes més sortides meravelloses a la punta del món, on tot comença i acaba, i d'est a l'oest, però homes i dones amb més recursos econòmics i temps que un servidor no han sortit gens perquè encara no han superat la por cerval de volar dins d'un avió. Abans passava molta angúnia, però un amic me la va treure de cop amb aquesta elemental reflexió que sembla inspirada en la filosofia d'Epicur: «Si l'avió s'ha d'estavellar, s'estavellarà, així doncs no cal patir».
Tots els itineraris realitzats són gràcies (insisteixo) a la Montserrat, que va fer sortir de dins meu el viatger. La meva dona està enamorada de la natura i hem fet viatges per contemplar paratges sorprenents, a mi la bellesa geogràfica em resulta cega, desmotivada, mecànica i no m'atreu, potser pels meus orígens camperols, per contrast sí que em sedueix extraordinàriament l'acció de l'home sobre el paisatge perquè la bellesa dels humans és intencionada, finalista i encarada quasi sempre a la pràctica, a fer un món més confortable. Per aquest motiu escullo las ciutats i els pobles, les restes arqueològiques d'antigues civilitzacions, monuments, museus, aqüeductes: arquitectura i art. El filòsof Aristòtil quan va presentar la teoria sobre la causalitat afirmà que la causa final, l'última que es materialitza, és la que ha posat en funcionament la causa formal, la material i l'eficient. Així doncs tot el que han construït les persones, a diferència de la natura, respon a un fi i aquest fi pot ser merament estètic o inútil quant a la utilitat pràctica, com l'art, la música, la filosofia, etc.
Viatjar no és sols un plaer o una forma divertida d'adquirir coneixements sinó que algunes persones ho han convertit en un hàbit, un estil de vida, que no és necessàriament car si hom no és pretensiós, tanmateix sí que cal disposar de temps, d'oci prolongat, quan hom viatja amb pocs recursos econòmics.
Viatjar per gaudir, per oci, no per negoci, és relativament modern. A finals del segle XIX es va posar de moda entre els cercles benestants i cultes anglesos fer el viatge, com una iniciativa personal i sense massa preparatius, una aventura intrèpida, de tal forma que qui no l'havia realitzat no era ningú per la casta erudita i adinerada. Fer el viatge significava visitar Grècia, concretament Atenes, lloc de naixement i bressol de la civilització occidental, de les arts, els sabers i les ciències.
Va tenir tant d'èxit aquest trajecte que per primer cop a la història de la humanitat s'inaugurà una agència de viatges des d'on organitzaren sortides ben preparades a Roma, Venècia, París, Istanbul, a les illes gregues. Al viatger, quan arribava a una ciutat, l'esperaven i l'acompanyaven a l'hotel, al restaurant, a les botigues, als llocs d'interès i li indicaven a quina hora sortien el trens o el vaixells. Aquests viatges estaven pensats per a gent gran incapacitada per valer-se sola.
Els primers viatges que férem al continent europeu, les grans ciutats, però n'aprenguérem i als estius ens agradava molt sortir sense un pla concret i que el cor decidís per on anar. El fet de compaginar càmping i hotel ens facilità conèixer molts viatgers que ens explicaven els llocs visitats i ens donaven valuosos consells.
Em feienmolta il·lusió determinats llocs, quatre eren els espais més gruats. Anar on va néixer la filosofia, a Milet i Efes, també Egipte i Nova York i un cinquè va començar a fer-se més present a les nostres vides, Jerusalem. Volíem visitar-lo perquè aquí en certa manera van néixer les tres grans religions monoteistes.
Quan el lector llegeixi aquest article, un servidor estarà de retorn a Girona, després d'haver passejat per terres i poblacions israelianes, carregades d'història, que ens remunten a noms bíblics apresos de petits.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook