Un matí gris, com de tardor, va saludar-me ahir quan vaig apujar la persiana. Feia fins i tot un punt de fred quan vaig sortir a la terrassa. Quin dia més fantàstic, vaig pensar, sabent que a la nit soparia amb Joan Tapia. La vigília havia sopat amb el Guillem, a Via Veneto, però només una estona, fins que li va arribar la Marta i vaig deixar-los.
Dos sentiments he tingut sobre la jovenesa -sobretot la meva- quan m'he anat fent gran. El primer és que cal tenir sempre amics molt joves perquè els anys no t'esclafin. El segon té a veure amb Joan Tapia, i amb el Guillem, perquè no podem retornar els descobriments, la generositat i la paciència als qui amb tot això i molt més ens ajudaren a créixer però és el nostre deure llegar-ho als que ara tenen l'edat que llavors teníem nosaltres.
Encara alguns matins de juny, quan és ben d'hora, s'assemblen a la tardor, com si l'estiu ja hagués passat i no ens haguéssim adonat del seu càstig, i el que esperes de la nit cus la teva història amb la nit anterior, i la vida és pletòrica d'esperança, de promesa i de records.
Del meu amic Guillem, conegut tot just fa un any, i que encara no ha fet els 20, n'aprenc el ritme, el pols del seu temps. Ara el premi són els nois, i les noies els van al darrere. Les noies que s'han fet més intel·ligents, i que saben millor el que volen, i que quan guaiten el paisatge masculí de la seva edat és tal la desolació que un noi com el Guillem només ha d'esperar i triar. I és així que aquests nois capdavanters han tingut un accés tan imminent i copiós al sexe, que no és ben bé que n'estiguin tips, però per descomptat no el tenen per una de les seves prioritats.
En canvi no ha canviat gens que els grans restaurants continuen sent la millor metàfora de tot el que importa, el millor resum del món, la substància de l'experiència. M'agrada que al Guillem li impressioni Via Veneto com a mi m'impressionava, i que sempre hi vulgui tornar; i m'alegra -no saps com m'alegra, de veritat- que sense haver-li dit res la seva cuina preferida sigui la de Paco Méndez a Hoja Santa.
«Els ídols d'ara, per a la submisa fe de després», Ferrater ho escriu, i és així com els grans restaurants són la nostra educació sentimental, el nostre bateig de Civilització i contenen més informació que una novel·la o un assaig i només són comparables al que potser podria dir-nos un poema de Valentí Puig. «Nèctar tardoral, record de pàmpols i raïms plens abans de les primeres molses». Els grans restaurants continuen sent l'essència de la vida, l'ingrés en el món dels adults però des del joc profund del nen, la celebració de l'alegria i la densitat de converses que es capbussen en els més recòndits sentiments. He vist com a poc a poc aquests restaurants han anant modulant el Guillem, i li han esmolat el gust de viure, i l'han allunyat de la seva edat -tal com a mi me n'allunyaren, i dels interessos i les dinàmiques de la meva edat- perquè s'estima molt més aquest upgrade de vida ja reposada, més sexi, més madura.
Joan Barril un dia m'ho digué, que estava encantat que anés sempre amb ells -es referia també al Joan Ollé- però que potser hauria de fer-me amb els nois de la meva edat, per viure d'acord amb el meu temps. Recordo exactament quan m'ho va dir, sortint un diumenge a la nit de Catalunya Ràdio. Jo també li ho vaig dir fa algunes setmanes al Guillem, i la cara i els sons -ni tan sols paraules- que feu mentre li deia em recordaren les cares i sons -tampoc paraules- que jo vaig fer mentre el Barril m'ho va dir a mi, com volent-lo fer callar però amb el respecte de no dir-li «calla», convençut que la vida que havia triat era exactament la que volia.
En algunes coses no el puc ajudar, al Guillem, però en d'altres puc advertir-lo del dolor que li vindrà, i quan decideix fer-me cas i aconsegueix driblar-lo, tinc la fonda satisfacció d'haver-me venjat de la meva adolescència, havent-li pogut estalviar el patiment o l'angoixa que a mi m'assaltaren tot d'un cop i em deixaren fet una piltrafa.
En el que no ens assemblem gens és en la dedicació a la feina. Jo ja llavors escrivia com un boig i la vida era el que em passava mentre escrivia. Per al Guillem treballar és una hipòtesi i escriure una fabulació. Viu sense tasca ni missió, alegre de veure passar els dies, feliç de passar pels restaurants i ara amb la Marta. He de confessar que això tendeix a impacientar-me, perquè crec en el profit que cada dia ha de tenir i que quan no decideixes tu el que vols fer, i no ho fas amb prou vocació per poder-ne viure, els altres ho decideixen per a tu, i això t'acaba sempre condemnant a algun grau d'infelicitat.
Una de les meves nits d'aquells anys que amb més emoció recordo és la que vaig anar a sopar amb la Laura, la noia que va fer-me un home, a Roig Robí, i ens hi trobàrem Joan Tapia, llavors el meu director a La Vanguardia, sopant sol. Ens va convidar a seure a la seva taula. Ja era a les postres i no trigà a marxar. Quan vaig voler pagar em van dir que el senyor Tapia ens havia convidat. També jo ahir no vaig trigar a marxar quan va arribar la Marta, deixant la benèfica degudament resolta. Camí de casa vaig pensar en com es barregen sempre totes les capes de l'amor. És als grans restaurants on encara aprenem a viure, als poemes del Valentí, i en algunes noies. «I dir ?sí', perquè la vida té tota la raó».
