Per la cosa dels pactes, aquests dies se'ns recorda a totes hores que hi ha partits que van estar a favor del 155 (o no hi van estar prou en contra, això a la Catalunya del qui no està amb mi està contra mi, és igual). Es parla del 155 com si a Catalunya haguéssim reviscut un Ulster amb tanquetes i barricades als carrers, soldats entrant a les cases i vagues de fam de debò, no l'operació biquini que van dur a terme els nostres herois. Un poble que ha viscut sempre bé, s'ha d'esforçar molt, per construir un relat prou èpic que entabani uns quants i permeti passar la bacina. Cal parlar d'exiliats, de resistència, de presos polítics, de vagues de fam i de revolució, i cal deixar clar que amb l'infame 155, Catalunya es va convertir en l'Índia colonial, amb l'única diferència que el líder del país asiàtic estava cada dia més prim, i el nostre està cada dia més gras. Simple qüestió de metabolisme, perquè a vida ascètica, en Puigdemont passa la mà per la cara a en Gandhi. La crua realitat és que, tret de destituir un govern que amenaçava més de la meitat dels ciutadans, el 155 va ser només això: substituir uns alts càrrecs posats a dit de qui ningú sabia el nom ni quina feina feien, per uns altres alts càrrecs posats a dit de qui ningú sabia el nom ni quina feina feien, però que cobraven menys. Per la resta, tot va seguir igual, ni tan sols van intervenir TV3, ja voldríem.

Els llacistes veuen massa pel·lícules, cosa que no és dolenta fins que no comences a creure't que vius en una superproducció. A banda del 155, el judici és un altre escenari on juguen a herois de cine. Fa poc, un de tants que darrerament comencen a intuir que hi haurà condemna dura, donava l'explicació definitiva.

- En Marchena i els altres magistrats estan a sou de l'estat espanyol. Si hi hagués un jurat format per 12 ciutadans, i un d'ells cregués en la seva innocència com a Dotze homes sense pietat, segur que convenceria la resta i els absoldrien.

No em diran que no és entendridor. Encara esperen l'aparició d'un Henry Fonda que els salvi els mobles. No hi serà, però per substituir-lo tenen els al·legats finals de la setmana vinent, quan els acusats podran tornar a fer discursets èpics com a les pel·lícules de judicis, ara que ja tenim oblidats els de l'inici de la vista, que tantes llàgrimes van fer vessar als llacistes. Discursets que jurídicament no tindran cap rellevància, però cinematogràficament donaran joc, i d'això es tracta. A més emoció, més donacions per a la causa, com saben els pidolaires que ensenyen les seves deformacions als vianants.

Pel·lícules a banda, ni el 155 ni la condemna, si n'hi ha, ens afecten la vida. Almenys no la meva, que l'únic que em pot passar és que l'Ajuntament de Girona torni a anul·lar els focs artificials de les festes per obligar tots els gironins a estar tristos, focs artificials que al cap i a la fi mai m'he dignat a mirar, excepte quan m'hi obligava una xicota de joventut. Si surten en llibertat, millor per a ells i les seves famílies. Si es queden uns anys a l'ombra, pitjor per a ells i les seves famílies. A mi plim. Però que els inhabilitin per sempre, que això sí que m'afecta. Que cap d'aquests farsants, irresponsables, mentiders, fanàtics, inconscients i incapaços que ens han dut a l'actual situació, ocupi mai més càrrec públic. Tothom en té prou amb els seus problemes, per haver d'aguantar els provocats per altres. I a preu d'or.