Podem no espanta ningú. Ha lliurat la seva arma més efectiva, la por que inspirava al poder. El partit antisistema ha trobat un còmode nínxol o xalet en el si de la burgesia. Compleix amb les instruccions ferotges del Banc d'Espanya sobre la constitució d'hipoteques i la submissió a la regulació bancària, en el sentit contrari al que prescriu la llei per justificar l'existència de l'entitat emissora. Abans de rendir-se, Pablo Iglesias va transformar irreversiblement el país, en només cinc anys des de l'eclosió a les europees de 2014.

Espanya sencera va creure en Podem, per abraçar-lo o per satanitzar-lo. Abans d'acabar tenallat per la consagració d'un succedani de família reial, el partit de Pablo Iglesias va sembrar l'entorn d'inquietuds creatives. Per exemple, obligant a l'abdicació de Joan Carles I, una concessió a l'adveniment o miratge d'un temps nou per eliminació de l'únic símbol supervivent de la transició. La cessió de la corona es va produir just a temps, si s'atén als calfreds que propiciarien els enregistraments de Villarejo. L'ara canonitzat Rubalcaba assenyalava en el canvi de dècada que el seu major temor no era el desembarcament de la dreta, sinó la rebel·lió ciutadana que el vicepresident del Govern socialista va sufocar per l'astut procediment d'eternitzar-la. Podem va canalitzar la indignació desfermada el 15-M. Els revoltosos van renunciar a envoltar el Congrés, a canvi d'entrar a la cambra amb dret a seient. Sense corbata, una deixadesa que els van retreure els mateixos que s'agenollen davant un Zuckerberg en xandall. Era més intel·ligent que Ada Colau digués «criminal» a la Banca en una comissió parlamentària, abans que arriscar-se a la crema de caixers setmanal que duen a terme els Armilles Grogues francesos. Amb més violència que el procés que va sacsejar a Espanya, dit sigui de pas. Al marge de les valoracions concretes de l'era definida per la irrupció de Podem, fins a les estadístiques més tendencioses concedeixen la pacificació de carrer.

Podem va frenar l'auge de l'independentisme català, un moviment que pretenia abans emancipar-se de Rajoy que d'Espanya. En l'eterna querella numèrica sobre si la secessió és afavorida per un 45, un 46 o un 47 per cent del cens de Catalunya, s'oblida que els ramals del partit d'Iglesias han permès l'enunciat que la separació no és majoritària en aquesta comunitat. Aquest recompte trampós oblida que a les files de Colau hi havia independentistes, segons certifiquen les fuites cap a la llista municipal del segon Maragall. Curiosament, o no, els unionistes mai han reconegut el pes estadístic del partit antisistema com a dic de contenció.

Podem ha incorporat votants que fins a la seva arribada ignoraven les urnes, ocasionant una dilució del sufragi independentista. En l'esgarrifós dictamen efectuat per Artur Mas després de les eleccions catalanes de 2015, va votar gent que no havia de fer-ho. La Generalitat secessionista va portar al Suprem els antisistema, pels incidents davant del Parlament. El límit del partit de Pablo Iglesias a l'independentisme ha estat reconegut per algú tan poc sospitós com Manuel Valls. La seva oferta incondicional de l'alcaldia a Colau, sense més objectiu de frenar un ajuntament d'Esquerra, traça el meridià que separa les dues ribes de la societat catalana.

La degeneració de Podem navegava a velocitat de creuer l'any passat, però el partit encara prestaria un favor darrer a l'esquerra tradicional. Pedro Sánchez no hauria interposat la moció de censura si no hagués comptat amb el fibló dels 71 diputats antisistema. En un últim esforç didàctic d'un partit que s'ha perdut entre pedagogies i demagògies, va ensenyar el PSOE a sumar.

És elemental que el fenomen de magnitud europea anomenat Pedro Sánchez no se sustenta en les generals d'abril, sinó en l'assalt sense precedents a la Moncloa d'un polític salvatge que havia renunciat a la seva acta de diputat. Es compleix ara un any d'aquell blitz, que impressionarà als historiadors futurs. Per tant, Podem va contribuir a la restauració de la monarquia que algun dia va aspirar a enderrocar, i a la renovació de l'esquerra que venia a substituir. Tot això, enmig d'una vertiginosa acceleració dels temps, que obliga a consultar les portades quatre vegades al dia. Cada dia.

El frenesí ha envellit el partit que el va provocar, una empresa familiar on la successora ideal del líder és la parella del líder, perquè en un altre cas no estaria al seu costat. La por a Podem dona pas a la por de Podem. I tot i així, la longevitat de la legislatura en mans del PSOE depèn de l'estabilitat de la formació a la seva esquerra, amenaçada per l'atomització del seu grup en taifes irreconciliables. El socialisme deu més d'un favor als seus veïns.