Caldria calcular la quota de pantalla personal que ocupen els individus que surten en segon pla en els informatius. El segon pla està cotitzadíssim des que es gasta una pasta en assessors d'imatge que són llocs de treball, cotitzacions a la Seguretat Social, vendes per al sector de l'automòbil, diners per a l'hostaleria i consum per al comerç i una pesta per veure la realitat a la televisió.

Al principi, el primer pla televisiu deixava espai al buit, al paisatge, que feia de paspartú del personatge que es retratava. Fa 20 anys els fotoestrategues van començar a assignar valor a cada polzada de pantalla i el líder va passar d'estar sol en escena a tenir al darrere un jardí humà «representatiu» de militants que van resultar ser joves i guapos per provocar el vot aspiracional, algun vell endiumenjat als partits històrics i un exemplar de minoria que reclama visibilitat.

Ara, cada cavaller i dama de la política amb accés a micròfon té, en segon pla, un escuder del partit que roman estatuari o un assistent asentidor que remata de cap com el pequinès de joguina a la lluna del darrere d'aquells Seat 600 que no hi havia manera d'avançar a l'Espanya de les carreteres nacionals. Així, sembla que té la paraula i la raó en el mateix enquadrament, a tota pantalla, sense píxel per al dubte o el buit, al carrer, al congrés, de peu o en l'escó.

Vox va matinar perquè se'l veiés en oposició al govern el dia de la presa d'actes dels diputats -en el qual es va fer sentir, més amb els peus que amb el cap- i ara pugna perquè no els col·loquin al galliner, on ningú pot veure les teves ganyotes. Per a Vox, guanyar segon pla ja és ser vist per sobre de les seves possibilitats.