En l'època del batxillerat clàssic de sis cursos i dues revàlides a quart i a sisè i un curs de preparació per l'accés a la Universitat la porta d'entrada a tot el sistema era el famós examen d'ingrés. Per a l'ingrés era clau el «dictado» sense faltes d'ortografia i unes operacions aritmètiques bàsiques: sumar, restar, multiplicar i dividir.
Aquestes operacions bàsiques són les que sempre van quedar més arrelades i els poc dotats per les sofisticacions matemàtiques n'hem fet prou tota la vida amb aquests rudiments més elementals. En una simplificació extrema podríem dir que per anar pel món n'hi ha prou, o és imprescindible, saber sumar i restar.
Aquesta és la situació que es planteja en l'escenari postelectoral un cop es coneix el resultat en número de llocs electorals de representació de cada formació política. És veritat que el sistema de càlcul i els mètodes per determinar aquest número d'electes requereix ja d'alguna sofisticació, però també és veritat que un cop atribuïts els escons o els llocs de regidors torna a prevaldre el joc de les sumes i de les restes.
Des de les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador ha quedat perfectament establert que les més altres magistratures, la presidència del govern, la presidència de la Generalitat, les alcaldies i les presidències de les Diputacions no són d'atribució directa sinó que corresponen en primera instància a les coalicions de formacions polítiques que sumin la majoria absoluta, de les Corts, dels Parlaments o dels plens de les administracions locals. Només hi ha una cautela: la llista més votada es reserva una certa preeminència si no hi ha majoria, i encara no pas sempre.
Aquest és el punt en el que ens trobem ara. I cada vegada que hi ha hagut eleccions des del 1977 la situació ha estat sempre la mateixa amb les variacions que ha proporcionat l'evolució del mapa electoral.
Si retrocedim en el temps i ens situem a Girona al mes d'abril de 1979, ara fa quaranta anys, és evident que sense majoria absoluta només la consciència tangible que el PSC i el PSUC sumaven 13 va eliminar qualsevol especulació sobre d'altres possibilitats. Tot i que ara ja no serveixi per res és ben clar que si alternativament la majoria de 13 l'haguessin sumat CiU i la UCD les coses a Girona haurien anat d'una altra manera.
Sempre és així quan no hi ha unes majories clares i quan no hi ha majories absolutes. El problema neix quan la naturalesa de les sumes no es correspon amb el pensament hegemònic o majoritari. De tal manera que en un context molt polaritzat és evident que hi ha una clara tendència a desacreditar les majories alternatives sempre que no es corresponen amb la voluntat associada a la llista més votada.
Però el sistema és sempre el mateix i és inamovible. Quan el joc de les sumes desallotja del poder el poder establert aquest es remou en la seva cadira buscant tota mena de subterfugis o de desqualificacions per reclamar una legitimitat que no té el contrast de la legalitat si s'ha forjat una majoria alternativa.
Aquest és el problema que resulta d'intentar fer dir a les sumes, o a les restes, coses que en primera instància no volen dir. El sobiranisme d'una banda intenta sumar tot el que és sumable per assimilació en un intent de superar el llindar del 50% tant en els casos concrets pendents d'un joc de sumes com en les interpretacions globals. Els sectors antisobiranistes fan també les seves sumes i tracten de situar el llistó de les seves posicions al voltant del mateix cinquanta per cent exhibit per la posició contrària.
Tot es complica quan les peces del sumatori esdevenen més heterogènies i més transversals i quan els demiurgs comencen a repartir patents de legitimitat o a negar-ne en funció no tant de la legalitat del sistema electoral com en funció de les estratègies polítiques i la voluntat de fer entrar sempre el clau de la realitat per la cabota dels desigs.
És el moment en el que comença la festa dels convidats a taula i dels que no ternen el consentiment per seure a la taula.
La frontera, les línies vermelles, normalment, tracta d'esquivar les sumes alternatives a la lògica preestablerta i d'aquesta manera nega patent de legitimitat a unes formacions polítiques o unes altres segons el punt de vista del que les administra.
Però les alternatives hi són i el joc de sumes i restes traça unes fronteres invisibles que com que són invisibles esdevenen molt permeables per desesperació dels uns i dels altres.
En el fons la gran confusió neix del fet que la prioritat es desplaça de l'eix municipal cap a d'altres qüestions i la subordinació dels programes municipals a les qüestions més generals desvirtua el sentit dels tractes i dels pactes.
Només cal veure el problema que s'ha generat a Barcelona on si bé és molt evident que la ciutat s'ha manifestat com una ciutat històricament de majoria d'esquerres ara la qüestió de fons, les pors dels uns i dels altres, se situa en una qüestió de legitimitat republicana que a més vol dir coses diferents per agents diversos.
Si no aclarim el llenguatge, si no aprenem només a sumar i restar, si no sabem que totes les sumes són possibles, si sumen majories, no estarem fent de veritat un exercici de democràcia madura. Potser perquè encara no ho som.
