08 de juny de 2019
08.06.2019
Diari de Girona

Esperant les coalicions

08.06.2019 | 06:00
Esperant les coalicions

Mentre esperem la confecció dels governs que es vagin confegint a les diferents administracions, anem veient com tot és molt més líquid del que semblava el vespre de les eleccions. Només donaré uns exemples. Avui a Barcelona veiem un Maragall nerviós perquè Ada Colau és qui té la clau del govern, és qui pot decidir quin govern tindrà Barcelona els propers 4 anys. La meva opinió és que ja ho té decidit però mantindrà la incògnita fins al darrer moment per poder dir que ha intentat un tripartit d'esquerres fins que no quedi temps per a res més. Entre tenir l'alcaldia o tenir un segon lloc sempre secundari en un govern en què pot haver-hi moltes lluites internes, crec que no hi ha color. Els vells lluitadors com Coscubiela, Rabell o Vintró ho tenen més que clar.
A l'altre costat, en el PDeCAT, tenen clar que no es volen sotmetre a Barcelona i volen intentar retenir el màxim poder local que puguin. Hi ha alcaldes que ja han dit que pactaran amb qui més els convingui sense supeditar-se a l'omnipresent procés i veurem moltes coses no sempre coherents amb el que han vingut dient. El PDeCAT ha de fer una profunda reflexió però abans ha de decidir sobre els governs locals i haurà de fer pactes.
El mateix els passa a Ciutadans i Podem, que hauran de decidir els pactes sense haver fet una reflexió serena sobre els resultats electorals i les seves conseqüències. Podem, dient que vol governs d'esquerres (bàsicament amb els socialistes) ho té més fàcil. Ciutadans, després de l'ofensiva per liderar la dreta (cosa que no ha aconseguit), té un difícil procés de digestió i no té massa temps per fer-ho, té complicat reubicar-se i trobar el seu lloc mentre pacta.
A Catalunya tot segueix igual. Tenim un govern amortitzat i inactiu que ha congelat el Parlament i va prorrogant pressupostos i un president que va passar per les jornades de Sitges com un mort vivent. El president del Cercle li va demanar canviar el rumb i activar Catalunya i ell va respondre amb el mantra del procés, la qual cosa va comportar que la sala fos mig buida, no hi hagués cap pregunta ni ningú s'acostés a parlar amb ell a la sortida. Va entrar i sortir en la més estricta soledat. Tot al revés del que va passar amb el president del govern d'Espanya i tot una premonició de la realitat en què ens trobem. Aquests dies el president vicari ha dit que ja no es considera vicari i ha reclamat tornar a la taula de negociació que van dinamitar amb el seu vot negatiu als pressupostos de l'Estat. Demanar això en temps de govern provisional i en plenes negociacions per pactar una majoria per investir nou govern demostra el món paral·lel en què viu el nostre president.
En la nostra democràcia, la que alguns vam ajudar a bastir, a Catalunya hem vist conviure dos models d'entendre la política. La dels nacionalistes que el que volen és tancar el país sobre si mateix, dir-se representants del país sencer sense cap concessió als no nacionalistes i reclamar una negociació bilateral amb Espanya. Això va fer en Pujol, ell representava Catalunya i tots els que diferien eren mals catalans. La minoria catalana eren els representants de Catalunya i no podien participar en cap govern d'Espanya. És el nosaltres i ells, jo soc Catalunya i negocio amb Espanya. D'aquí la negativa que Roca entrés en el govern del PSOE en què hi havia Serra, Lluch, Majó i Borrell (tots ells «mals catalans», segons Pujol). I això comportava una lluita despietada pel control de Catalunya, atacs constants als socialistes i impediment de qualsevol organisme amb poder que no controlessin. Així va passar amb la Corporació que l'àrea metropolitana de Barcelona necessita amb urgència per ordenar molts serveis i potenciar el seu desenvolupament i que va dinamitar en Pujol.
Però enfront d'aquest model tancat i paternalista, existeix un altre model obert, un model de cooperació per modernitzar tant Catalunya com Espanya, un model federatiu que vol participar en igualtat amb els altres territoris d'Espanya i d'Europa en un projecte col·lectiu. Aquest era i és el model que defensen bàsicament les esquerres, sense renunciar a les diferències i apostant per la responsabilitat compartida. Avui això ho encarna el moviment federalista, un moviment menyspreat pels nacionalistes, avui independentistes, des de l'inici de la transició. Diuen sense cap base que és impossible i es queden tan tranquils. Les esquerres saben que no és fàcil, són realistes, però tothom sap que és molt més impossible la independència defensada i presentada com l'arcàdia ideal. Però ells continuen dient que una cosa és impossible i l'altra la tenim a tocar, il·lusió pura. Així com en l'empresariat, empresaris catalans (Ferrer Salat o Rosell per citar els més coneguts) han jugat un paper important en les organitzacions empresarials espanyoles i en les seves estructures, les dretes catalanes (amb CiU o amb els seus continuadors) mai han jugat aquest paper, han renunciat a una participació activa a Espanya fora d'aquell paternal ajudar a la governabilitat.
I d'aquí que el problema perquè la postura oberta de les esquerres tingui viabilitat està als partits de dretes espanyols. Els mateixos que van negociar una constitució autonomista a la transició han bloquejat qualsevol canvi en sentit federal de la Constitució (recordin la campanya indignant del PP contra l'estatut Maragall) i aquesta és, en la meva opinió, l'única via de solució del problema català. Avui, per fer una proposta engrescadora, capaç de trencar el bloc independentista i fer que molts catalans que avui es declaren independentistes perquè no veuen altra sortida, se sentin integrats en un projecte comú, el gran obstacle continua essent la negativa de la dreta a revisar la constitució, a fer una veritable política d'estat amb amplitud de mires a llarg termini. Les esquerres en són favorables, els independentistes i les dretes ho bloquegen i així estem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit