Inventat fa un parell de segles pels anglesos com un luxe per a rics, el turisme evoca ara la imatge d'una marabunta de formigues que ho devora tot al seu pas. Ja hi ha cues fins per pujar al cim de l'Everest: i això que l'alpinisme és una variant turística d'accés més aviat limitat pel seu alt preu.

A Espanya, que és subcampiona del món en aquesta especialitat, el turisme li ve arreglant el PIB des de finals dels anys seixanta, quan Fraga va omplir les platges de sueques perquè Alfredo Landa intentés lligar amb elles en les pel·lícules de llavors.

Li deien en aquella època la indústria sense xemeneies, però el pas del temps ha demostrat que pot ser tan contaminant com el fum de les fàbriques. No hi ha més que veure l'efecte de desallotjament que ha causat al centre de les grans -i no tan grans- ciutats del país, on els veïns van desaparèixer per deixar lloc a les masses turístiques. Que aquestes sí que són masses; i no les proletàries.

Hi ha casos especialment cridaners per als viatgers més nostàlgics.

Els que van conèixer Porto fa poc més d'una dècada, un suposar, podran donar fe dels estralls d'aquesta plaga, per més que, a canvi, contribueixi a equilibrar els ­comptes a hostalers i emprenedors en general.

Els amos de l'enlluernadora llibreria Lello s'han vist en l'obligació de posar peatge a l'entrada, vist que l'allau de curiosos no tenia, en general, la menor intenció de comprar un llibre. I el mateix passa al Majestic, on les cues de gent desitjoses de fer-se un selfi fan gairebé impossible ja el gaudi d'una cervesa i de l'ambient local en què un dia va ser cafè ple d'encant.

Del cas de Venècia, que corre risc d'enfonsar-se sota el pes de la miríada de turistes que la pategen diàriament, no caldrà dir gaire.

El que va començar sent un privilegi dels cadells de l'aristocràcia britànica, que feien el Grand Tour per Europa com a part de la seva educació, s'ha socialitzat gràcies a l'abaratiment del transport. Visionaris com l'amo de Ryanair han posat els viatges a l'abast de les classes mitjanes i populars, amb els indubtables beneficis, però també els inconvenients que tot progrés comporta.

Falta encara per arribar, a més, l'efecte de la creixent prosperitat de la Xina. Fa cosa de tres anys, més o menys, un empresari de Pequín va pagar a la meitat de la seva quantiosa plantilla unes vacances a França. Milers de feliços pencaires van abarrotar Niça i van copar gran part de les habitacions disponibles a París.

Va ser només un avançament del que està per venir. Quan el país de Mao no s'havia convertit encara al capitalisme, es deia que si els mil milions de xinesos es posessin d'acord per donar simultàniament un cop de peu a terra, hi hauria seriós risc de terratrèmol. Ara que són 1.400 milions i la seva renda no para de créixer, el sisme sembla més probable que mai.

N'hi ha prou d'imaginar les conseqüències per a l'equilibri planetari de la incorporació de les noves classes mitjanes xineses al turisme. No seria improbable que les ciutats amb més demanda -Venècia, Barcelona, ??Santiago i tantes altres- es veiessin forçades a establir un numerus clausus dels clients i fins i tot a cobrar entrada.

Serà per això que alguns emprenedors com Jeff Bezos o Richard Branson planegen obrir ja rutes de turisme per l'espai interestel·lar. Espai, de l'altre, és el que va faltant a la Terra per a tant turista.