09 de juny de 2019
09.06.2019
Diari de Girona

BANCS, POLTRONES I CADIRES

09.06.2019 | 06:00
BANCS, POLTRONES I CADIRES

Temps enrere dedicàrem l'atenció a uns bancs que podríem considerar institucionals, com ho era el que es reservava en el presbiteri de la Catedral a la corporació municipal. I també a un banc eminentment funcional, com el que diàriament es col·locava a tot el llarg de l'Argenteria, a disposició de les pageses que s'hi situaven per mostrar la mercaderia que oferien per ser comprada per les mestresses de casa. Avui farem referència a uns altres seients, també bancs, però a més poltrones, balancins i cadires.
Antigament hi havia persones o famílies que tenien un banc per al seu ús, situat a les primeres files del temple parroquial. Era un banc que havien pagat del seu peculi particular i l'havien ofert al temple, però només per al seu ús exclusiu. I el respecte a aquest dret, que podia tenir una antiguitat de generacions, era total i absolut. Ningú aliè a la família que n'era titular s'hauria atrevit a asseure-s'hi. No sé si d'aquests bancs en queda algun que conservi la seva exclusiva dedicació. Però sí que en una de les capelles de la Basílica de Sant Feliu tots els bancs tenen gravat en el respatller el nom del respectiu donant. No crec que sigui cap privilegi. Però sí que és un record de persones que ja fa anys han traspassat i que tingueren un paper destacat en la vida de la Girona d'uns temps que ja comencen a ser història. Quan es prega en aquella capella ens podem sentir invitats a fer-ho per l'ànima d'aquells gironins que havíem conegut i admirat.
Actualment totes les esglésies de casa nostra tenen bancs a disposició dels fidels. Recordo un temps en què en lloc de bancs hi havia rests de cadires. Unes cadires senzilles amb seient de balca. I encara puc recordar quan a les esglésies de Sant Feliu i del Carme guardaven pilons de cadires en una de les capelles laterals, i abans de començar les celebracions, els que volien seure anaven a recollir una cadira, i en pagaven cinc cèntims. Quantitat que posteriorment s'elevà fins a deu cèntims.
Continuant en els recintes sagrats, tenim a la nostra catedral una cadira d'un valor extraordinari, per la seva història, per ser una peça de reconeguda categoria arqueològica. La cadira anomenada de Carlemany. Antigament, quan es pujava a contemplar aquella solemne poltrona, sempre hi havia algú que advertia el visitant que si algú s'hi asseia no es casaria mai. Davant d'aquella advertència els joves i especialment les joves s'abstenien de fer la broma d'asseure-s'hi. En la mateixa Catedral, havia vist en les sales capitulars una cadira de braços, amb el seient i respatller folrats de domàs vermell. Portava una anella a cada costat del seient, per facilitar ser portada. Antigament en la processó de Corpus, aquella poltrona era portada per dos acòlits, situats darrere el senyor bisbe. En els darrers anys del pontificat del bisbe Sivilla, en els inicis del segle XX, la veu popular, i també la d'algun cronista de la premsa local, atribuïa la presència d'aquella cadira a la processó a l'avançada edat del prelat. Podem llegir en un periòdic d'aquell temps que el Dr. Sivilla, malgrat la seva ancianitat, no havia tingut necessitat d'usar la cadira que es portava per si calia usar. Però en realitat la finalitat d'aquella solemne cadira no era asseure-s'hi, sinó que era com un signe de la dignitat episcopal. Suprimida la presència de la cadira en la processó, continuà un temps el coixí que portaven dos acòlits. Un d'aquells portants, en els primers anys del segle XX, era el que després fou el destacat filòsof Joaquim Carreras Artau, de la família titular de la ben recordada Tipografia Carreras. En temps del bisbe Cartañà, durant uns anys, foren portadors de l'esmentat coixí en Narcís Jordi Aragó i el futur mossèn Antoni Viñas.
En moltes cases de la nostra ciutat s'hi podia veure una cadira de tisora, amb el seient de lona, cadira que se solia portar en la peregrinació a Lourdes. També algú ben previngut portava aquesta cadira quan a­na­va a l'església en alguna celebració que ja se suposava que seria multitudinària i podia haver-hi problema per trobar lloc per seure.
En els habitacles de la menestralia, dotats d'un mobiliari simple i amb les mínimes comoditats, sempre hi solia haver un seient una mica més còmode per a la persona de més edat. Es coneixia com la poltrona de l'avi. Es tractava d'una cadira de braços que podia ser encoixinada, o també més senzilla, a la qual s'afegia un o més coixins, depenent del que necessitava l'usuari. També en lloc d'aquella cadira es podia disposar d'un balancí. Era un moble d'estructura de fusta de poca qualitat i el seient i respatller de lona. No era un seient de luxe, però sí molt còmode, i molts l'usaven per fer-hi la migdiada. I a l'estiu se'n podia veure algun situat a la vorera per prendre la fresca.
Actualment tant els parcs públics com molts carrers i places de la ciutat estan ben dotats de bancs i també alguna cadira de braços, o banc individual, bancs i cadires que fan un bon servei, ja que cada vegada hi ha més gent d'edat avançada a qui ens va molt bé disposar d'aquests elements que permeten un descans en el passeig que els metges aconsellen fer quotidianament.
Quan la Devesa es veia molt concorreguda al migdia i al captard dels dies festius de la temporada estiuenca, hi havia moments en què, en el passeig o en la zona central del jardí, hi havia dificultat per trobar un banc disponible. Tot i haver-n'hi molts, tots estaven ocupats. També en el passeig central, arran del rierol que envolta el jardí, els serveis municipals hi col·locaven unes cadires de braços que eren molt còmodes. Pagant una pesseta s'hi podia seure sense limitació de temps. Contemplant els que passejaven. I amb més interès quan hi havia una audició de sardanes, que solia ser molt sovint. Però la comoditat dels u­sua­ris d'aquelles cadires costava moltes suors als soferts empleats de la brigada mu­nicipal. Primerament havien de traslladar les cadires des del dipòsit on es guardaven, situat al fons del jardí. I en acabar la jornada retornar-les al seu lloc. Realment era una feina molt pesada i ingrata. Ara les coses han canviat sensiblement. Aquella a­fluència de gent passejant, o asseguts en els bancs o en les cadires de pesseta ja és història passada. Els bancs de la Devesa mostren el seu envelliment. Uns han quedat gairebé arran de terra, ja que el seu entorn s'ha anat elevant amb l'acumulació de material. La seva estructura de pedra s'ha mantingut malgrat l'envelliment. Els de pedra artificial mostren més el deteriorament causat pel pas del temps. Algun dels bancs tant de la Devesa com del parc Central, com també d'algun carrer, són utilitzats per algun sense sostre o algun turista d'espardenya, que bé o malament, més aviat malament que bé, hi passa la nit i també part del dia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook