No puc separar la meva infantesa dels animals. Primer de tot, els animals domèstics: sobretot gossos, que eren els meus companys de jocs i aventures, sempre fidels, sempre protectors; i també tot l'aviram de cals meus avis: les gallines, les pintades, els ànecs, els indiots i el paó, que cada cop que desplegava el plomatge ens convocava, bocabadats, al seu voltant. Mil vegades vaig intentar fugir de les pessigades de les oques i mil vegades vaig fracassar. Al mas on anàvem a buscar la llet, m'entretenia acaronant els vedells, raspallant el matxo o mirant, amb prevenció, les immenses truges que es rebolcaven pel fang. I sovint aprofitava el viatge per abastar un grapat de fulles de morera per als cucs de seda que, com tots els nens de la meva generació, guardava en una capsa de sabates fins que ens n'atipàvem.

De tornada cap a casa era freqüent trobar-se lluerts, d'un verd lluent i hipnòtic, i sargantanes que paraven el sol en parets de pedra seca: em faltava temps per caçar-les i escuar-les per veure, novament fascinat, com aquell apèndix es movia sol, separat del cos, com una serp de les que també s'encauaven entre aquells rocs. Els esquirols saltaven de branca en branca, amb les cues estarrufades, i de tant en tant una pinya rosegada et passava arran. Durant un temps, els conills de bosc van agafar una malaltia que els inflava i deformava el cap i es quedaven immòbils, com perduts, al marge d'un camp o al mig d'un corriol, i em feien una pena infinita, com aquells eriçons esclafats al mig de la carretera. A la primavera, si havia bufat la tramuntana, ensopegaves sovint amb algun pardal caigut del niu, que estirava el coll i badava el bec perquè el peixessis. I si tenies temps -que sempre en tenies- podies fer marrada i arribar fins a la bassa on les granotes, eternament confiades, es deixaven agafar a mans nues per fer llavors salts i acrobàcies al teu voltant. Els calàpets, en canvi, eren indefectiblement torturats: burxats amb una branca fins que es botien i expel·lien aquell suc verinós. La mateixa sort patien els abellots i borinots, que atrapàvem al vol, dins d'un pot de vidre que sacsejàvem fins que l'insecte quedava marejat i atuït i, doncs, a la nostra mercè. I encara restaven els dies de mar: julivies iridescents, garoines i musclos arrapats al rocam, lluites aferrissades amb pops i crancs...

Va ser durant aquella època que, a l'escola, ens van fer llegir El zoo d'en Pitus. A qui li pot estranyar que xalés tant i tant amb aquella lectura!