El primer videojoc diguem-ne fet amb idea és de l'any 1963. Avui la indústria del videojoc mou tants diners, i de vegades més, que no pas la indústria del cinema o de la moda, per posar dos exemples. Per tant parlem d'un fenomen global, històric (té més de mig segle): i és descaradament popular. El videojoc dona feina a una paletada de professionals i és present a totes les cases.

Sovint s'encabeix el videojoc en el consum de masses i de biaix s'entafora a la butxaca de la cultura popular, en les pràctiques de la terregada. I hi ha hagut intents d'elevar el videojoc a la categoria d'art. I fins i tot s'ha proposat batejar-lo com el vuitè, el novè art (al costat de la pintura, la música, etcètera), però encara hi ha reticències. L'aspecte lúdic, el vernís de moltonisme i el perfil estàndard del jugador (jove, desmenjat, abduït, un cataplasma que no contribueix a millorar l'espècie), tot plegat, juga a la contra, a l'hora d'elevar el videojoc a fenomen d'alta cultura.

Aquí hi ha una de les claus, d'aquestes reticències. La divisió entre alta cultura i baixa cultura condemna certes produccions culturals a l'anonimat, si parlem de tractats, simposis, congressos i acadèmies. Una distinció, val a dir, que no és falsa: ni el consum massiu ni la qualitat d'un producte cultural són suficients, per entrar al club, però en són la condició. El mon del còmic ja hi ha entrat, a l'acadèmia, és veritat que a cops de colze -i encara hi ha una carretada d'acadèmics que es resisteix a fer-ne tesis doctorals. Però ara és el torn del videojoc. Truca a les portes de l'anàlisi seriosa.

A dir veritat, tant li fa que el videojoc es pugui considerar o no es pugui considerar alta cultura. Com en tots els gèneres d'expressió de la cultura, caiguin de la banda del kitsch o caiguin de la banda de l'excelsitud, siguin assumibles per les elits intel·lectuals o no en siguin gota, l'univers del videojoc s'ha guanyat un lloc a l'olimp de les expressions culturals. Perquè, d'alguna manera, recorda la mare de les arts, el teatre de tall popular, que és d'on van sortir totes les altres: la poesia, la pintura, la música, la dansa, un cop es van separar i especialitzar. El videojoc, com el teatre popular, aglutina les arts. Les posa al servei d'un tot que, a més a més, es pot jugar. Què més volem?

Tan de bo, ara que Catalunya és un dels pols més importants del món en la producció de videojocs, la intel·lectualitat que dona credencials culturals a les dèries humanes obri els ulls. Ja està passant. El segle XXI (la segona meitat del XX ja ho va ser) serà el segle dels videojocs. Amb totes les variants que es vulguin, serà el segle de l'entreteniment digital. El segle d'aquests petits grans mons onírics, salvatges, hipnotitzadors, que són els videojocs, des del més senzill i esquemàtic fins a la producció més grandiosa.