No descobreixo res si us dic que la tecnologia i la complexitat del món augmenten a gran velocitat. A la indústria, la revolució industrial va transformar la manera de fer les coses a mà, de forma artesanal, a fer-les amb màquines. Durant la primera i segona revolució industrial les operacions es feien en una màquina de forma seqüencial, és a dir, primer passava per una màquina i el producte s'emmagatzemava per després passar per una altra màquina. Això era així perquè el control encara era manual. El meu pare m'explica que en la seva humilitat durant els anys de la postguerra, després de fer una primera operació, aturaven la màquina, desmuntaven el motor elèctric i el muntaven en la màquina de la operació següent. Em resulta gairebé impossible d'imaginar, però era la lluita d'aquell temps.

Avui l'automatització industrial està molt estesa i permet, des de fa molts anys, fer una operació d'un procés darrera l'altra, sense haver d'emmagatzemar el resultat abans d'anar a la fase següent. Aquest pas ha demanat molta instrumentació i molt control automàtic. A la nostra empresa us podria mostrar dos exemples d'aquesta manera de fer, car disposem d'una màquina que va ser dissenyada el 1973 i una altra del 2009, tot i que poc a poc anem transformant la primera a l'estil de la segona. Les conseqüències de les dues formes de fer són notables: en una màquina tenim un temps de producció de 6 hores, mentre que a l'altra només és de mitja hora; en una màquina fabriquem amb un volum de 400 m3, i en canvi en l'altra només en necessitem 200 m3; en una tenim un consum d'aigua de 8 m3/t, mentre que a l'altra és de 2,5 m3/t; en una canviem de fabricació molt ràpidament, mentre que a l'altra necessitem molt temps; en fi, en una el control necessita molt temps de resposta, mentre que a l'altra tot passa online, gairebé de forma immediata.

Tot això permet fer una reflexió sobre què passarà a la xarxa elèctrica el dia que l'autoconsum fotovoltaic i la càrrega de cotxes elèctrics siguin una realitat massiva. Avui, la generació d'autoconsum i els carregadors dels cotxes depenen d'un transformador de baixa tensió que alhora és alimentat per una línia de 25 kV que prové d'una subestació. A aquesta subestació, un altre transformador ha baixat de 132 kV a 25 kV i la línia de 132 kV s'alimenta al seu torn d'un altre transformador de 400 kV. Revisar que tot això funcioni recau sobre una sala de regulació ubicada a Madrid, a la seu d'REE, que pren decisions tals com «atès que falta potència a la zona nord-est perquè ha aturat la central X, posarem en marxa la central Y per compensar». Generalment s'actua seguint un esquema manual (encara que alguna acció puntual es faci de forma automàtica), com dèiem abans: primer una operació i després l'altra. Però en un sistema amb molts punts de consum i molts punts de generació de forma intermitent coincidents en el mateix espai (el transformador), serà molt difícil que l'esquema de gestió actual aguanti i no col·lapsi. Serà necessari modificar el sistema i fer-lo més intel·ligent de forma que cada node disposi del seu control autònom. Així, un transformador de 1.000 kW haurà de poder dir a un carregador de cotxe que ara no li pot donar tota la potència que demana, sinó només una part, per culpa de la demanda d'aquell moment. I al mateix temps també haurà de dir a una bateria d'un habitatge fotovoltaic que li agafa una mica d'energia, que ja li tornarà més endavant i li pagarà el servei. Serà bàsica la comunicació i la gestió entre punts de control i de generació autònoma perquè el sistema funcioni. La mateixa realitat s'haurà de veure traslladada a les tarifes, que hauran de fluctuar instantàniament en funció de la demanda a cada node, no només en l'àmbit de tota la xarxa, com passa ara. Això que us explico està molt lluny que passi, car encara avui no es preveuen aquests elements de control pel fet que estem a uns quants anys lluny (cinc, potser?) que això passi. Però després haurem de córrer.

Aquest patró es repeteix en molts àmbits, també en el social. Fins ara les societats s'havien governat per elements simples, per dues o tres ideologies diferents, que anaven alternant el poder entre elles. Alguns sistemes polítics, com el nord-americà o el francès, afavoreixen que les coses funcionin així i que es puguin formar majories estables de govern. És una alternativa a tenir en compte, però en la majoria de països el que hi ha és cada vegada més fragmentació ideològica que obliga a pactar amb altres partits dels quals t'has distanciat prèviament, fent cada vegada més difícil aconseguir majories estables i poder governar. Si he de traslladar l'experiència del món de la tècnica al social, el que caldria és fer tot el sistema més distribuït, de forma que cada node sigui més autosuficient. Això implicaria donar més poder als ajuntaments (elegits a dues voltes per fer-los estables), més a les regions i menys als estats i a la UE. Per exemple, els poders superiors haurien de definir els paràmetres bàsics de funcionament pels poders inferiors: dèficit màxim, endeutament màxim, radis d'ensenyament i de sanitat, radis culturals i reservar-se per als nivells alts les grans decisions monetàries, grans infraestructures, relacions internacionals i defensa. Sabeu com es diu això? Federalisme.

La complexitat porta a resoldre les coses de forma diferent de com les hem resolt fins ara i fora bo que comencéssim a pensar com resoldrem l'embolic que tenim. La solució passa per fer més intel·ligent tot el sistema, aplicant-hi autocontrol. I caldrà fer-ho abans que tot col·lapsi.