09 de juny de 2019
09.06.2019
Diari de Girona

Tiananmen, trenta anys després

09.06.2019 | 06:00
Tiananmen, trenta anys després

Es compleixen trenta anys de la massacre de Tiananmen, una més de les tragèdies imprevistes amb què es va tancar el segle XX per donar inici a una nova era. Com tants altres esdeveniments viscuts en aquells anys, el seu esclat resulta indissociable de la crisi que van suposar, primer, la Perestroika i la Glasnost impulsades per Gorbatxov i, després, l'ensorrament de l'imperi soviètic. Fukuyama somiava amb el triomf definitiu de la democràcia representativa i el final de la Història, quan el que tenia lloc era una profunda realineació de la política internacional i el retorn de les nacions. La mort de Hu Yaobang, un exdirigent comunista proper als postulats liberals, va ser la gota que va fer vessar la paciència d'uns estudiants que clamaven per l'obertura del règim comunista. Les protestes es van estendre a més de 300 ciutats, tenint el seu epicentre a Pequín, a la coneguda plaça de Tiananmen, on es van amuntegar milers de joves disposats a la vaga de fam. Henry Kissinger, en el seu fonamental assaig titulat Xina, recorda com l'escalada als extrems va ser conseqüència de la incomunicació i de la manca de confiança entre les parts, més que d'unes posicions realment antagòniques: «Les autoritats xineses, després de dubtar durant set setmanes i mostrar clares divisions a les seves files sobre l'ús de la força, van prendre mesures enèrgiques el 4 de juny». La dura repressió de la protesta, els centenars –o milers– de morts, formen part del catàleg de l'horror contemporani. Una fotografia destaca sobre les altres: la d'un home plantat davant d'un tanc que serà posteriorment reduït pels soldats. Perdura la imatge, però no el seu nom ni el seu destí. Va desaparèixer com ho fan les víctimes de la història.
En aquells infaustos dies, el món va descobrir a més els límits del poder americà. Si el 1989 va caure el mur de Berlín, aquell mateix any la Xina va decidir erigir-se de forma definitiva com a actor rellevant amb un model propi, distant en la política a Occident. Xina és, literalment, la globalització –durant la següent dècada, el seu PIB arribaria taxes superiors al 7% anual– i l'expressió neta de la voluntat de poder, però no una democràcia. A inicis del nou segle, comenta Kissinger, «la Xina es va plantar per primera vegada com a baluard del creixement econòmic i es va trobar exercint una funció a la qual no estava acostumada: un país que havia rebut en general lliçons de política econòmica dels països estrangers, sobretot dels occidentals, s'havia convertit en el que proposava solucions i assistia altres economies en crisi». El 2008, amb l'esclat de la bombolla, aquestes paraules van adquirir tota la seva dramàtica actualitat.
Trenta anys més tard, la Xina s'imposa com una gran potència emergent, disposada a desafiar l'hegemonia dels Estats Units. La guerra freda iniciada per Trump forma part d'una pugna que va més enllà del comerç mundial. De la nova ruta de la seda que uniria Europa i l'Extrem Orient al control de les infraestructures i els recursos naturals a l'Àfrica, els dirigents xinesos desafien molts dels equilibris existents, sense que sigui imaginable un món futur que no tingui en compte el pes enorme del gegant asiàtic: un nou imperi, que no és pròpiament democràtic i que juga la partida amb unes coordenades que tampoc ho són del tot. Les dues nacions –EUA i la Xina– estan cridades a protagonitzar el segle XXI. I totes dues han de col·laborar per no caure, precisament, en la provocació de la força.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook