Cartes

Encarna López López Santa Coloma de Farners

Fa dies que vull fer aquest escrit, fa anys que pateixo però només fa uns dies que he rebut la sentència definitiva: la meva operació no es podrà fer fins a l'octubre, encara 5 mesos més de patiment.

Breument, fa més de dos anys que tinc dos tendons de l'espatlla trencats. Després de passar pel CAP del meu poble i les incomptables dosis de calmants, vaig arribar a urgències de Santa Caterina, on em van detectar que tenia els tendons trencats. Mesos d'espera per a la visita al traumatòleg, mesos esperant la ressonància. Ara ja ho tinc tot i veia que aviat podria tornar a la vida normal, però en el darrer moment em diuen això... Juny està complet; juliol i agost, els quiròfans tancats; setembre, es tornen a activar les llistes d'espera, i possiblement a l'octubre tindré una data, malgrat tenir tot el preoperatori fet (si passa de l'octubre, m'hauran de tornar a fer tota l'analítica sencera perquè hauran caducat les anàlisis amb la consegüent despesa per a l'erari públic). He d'afegir que tinc el meu home amb Parkinson i depenent totalment de la meva ajuda.

Però el motiu de voler adreçar-me a la població mitjançant aquest escrit no és només per donar veu al meu patiment sinó per donar veu al patiment de moltes persones treballadores com jo que després de passar tota una vida treballant arribem a una edat en què necessitem que la Seguretat Social ens doni un cop de mà per poder acabar la nostra vida amb el màxim de dignitat possible.

Per això aquest escrit té la intenció de la denúncia a la falta d'atenció de la Conselleria de Sanitat envers totes les persones que durant molts anys hem estat cotitzant a la SS per poder accedir a una atenció excel·lent i, alhora, la d'agraïment als professionals que tan magníficament m'han atès a l'hospital de Santa Caterina.

Demano a tots els pacients que es trobin en aquesta situació que s'uneixin al meu clam per la Seguretat Social, la que entre tots hem aconseguit fer referent internacional pel seu bon fer, i que ara està patint els embats de les noves polítiques en matèria de sanitat.

Entenc que, com fa el jovent que reivindica l'estat de la salut mundial del nostre planeta, els pacients hem de reivindicar l'estat de salut de la nostra Sanitat Pública i alhora reivindicar l'excel·lent tasca que desenvolupen els professionals de la sanitat que mantenen l'alt nivell sanitari dels nostres centres d'atenció i dels nostres hospitals.

Espero i desitjo que aquestes lletres serveixin, siguin un gra de sorra més, per aturar les llistes d'espera i fer que l'atenció de les persones estigui al centre de la pràctica diària de la nostra classe política.

L'Àngela era única

M. Àngels Pagès i les Participants del grup de l'aula d'opinió girona

El grup de l'Aula d'Opinió del qual vares prendre part al llarg d'una colla d'anys expressem així el que has significat per a totes nosaltres: «Mai més les reunions tornaran a ser les mateixes sense tu».

Hem tingut el plaer de compartir i viure amb tu la gran saviesa de la vida, tal com tu la vas viure.

Gràcies, Àngela, per tot el que ens has ensenyat amb tanta generositat.

Sempre estaràs en els nostres cors.

El problema de les no-majories

Lluís Torner i Callicó Girona

Han passat més de vuit dies, des de la celebració de les eleccions municipals i encara hi ha ajuntaments que, per manca d'una majoria absoluta del partit guanyador, encara no s'han pogut constituir, perquè s'ha obert la necessitat o l'oportunitat, segons de quin costat es miri, de fer una coalició, amb un o altres partits, i no sempre acaba afavorint el que ha tingut la majoria simple, ja que pot acabar assolint el càrrec un que ha tingut menys vots. Arran d'això, com que ens agrada recórrer a les dites populars, en no trobar-ne cap de prou escaient, se'ns n'ha acudit una, que podria ser: «Si no tens majoria absoluta, vigila qui porta la batuta». Diem això perquè sovint s'han donat casos en què hi ha qui, per aconseguir el càrrec, està disposat a pactar, fins amb aquell a qui, potser abans, havia criticat. És allò que alguns en diuen «pactar amb el diable», cosa que, simplement, esmentem sense voler faltar el respecte a ningú; però que, a la història, no seria la primera vegada que es dona.

Bé! Això passa per la creixent varietat de partits que surten en algunes poblacions.

És fa difícil complaure a tots els que votem, cadascú voldria que el seu partit fos el guanyador, és ben lògic, per això llavors venen els disgustos; però als que els sap més greu és als que, havent guanyat per la mínima -que ja és guanyar- veuen que el que s'endú el premi al final és un altre, arran de les possibles coalicions. És lògic?, ens preguntem molts. Ho sigui o no, és el que hi ha, i tothom és lliure d'opinar. És el nostre parer.