La setmana passada ens va oferir escenes que il·lustren per on es mourà el món, en els propers anys. En primer lloc, mentre els mitjans se centraven en les grolleries del president dels EUA, Donald Trump, durant la seva recent visita al Regne Unit, el substancial va ser que l'administració nord-americana aposta per un Brexit sense acord i per un nou tractat comercial amb els seus històrics aliats, que multiplicaria el flux entre els dos països «per dos o per tres». Traducció: els EUA i el Regne Unit es desvinculen de l'Europa francoalemanya, a l'hora d'enfrontar-se als seus enemics.
I qui són? Doncs dos dels principals (la Xina de Xi Jinping i la Rússia de Vladímir Putin) acaben de reunir-se a Moscou, per certificar la seva magnífica sintonia. Coincidents en molts assumptes exteriors (Veneçuela, Síria, Sudan...), també simbolitzen un model autoritari que s'oposa als sistemes de llibertats i drets humans que encara defensa Occident. Un autoritarisme que compta amb avantatges, davant el desenvolupament de la intel·ligència artificial i el Big Data: com apunta el pensador israelià Yuval Noah Harari, la centralització de dades d'éssers humans, que es podrà aconseguir a nivells inimaginables fins ara, pot afavorir la consolidació d'aquests règims, poc o gens democràtics.
Davant d'això, què fa Europa? Doncs observa, sense alternatives sòlides: no hi ha campions europeus en empreses tecnològiques o d'intel·ligència artificial; no hi ha aparences d'articular polítiques exteriors comunes (perquè no hi ha un interès comú a defensar) i ara es reuniran en sopars emmoquetats, per repartir-se uns càrrecs de la Unió tan altisonants en el seu nom com inútils en el seu contingut (excepte per sancionar els propis Estats díscols, com Grècia, en el seu moment, o Itàlia, ara). Quan les regles del joc estiguin definides per altres, Europa quedarà sotmesa a elles.
