11 de juny de 2019
11.06.2019

20 anys de la revista «bonart» de girona

11.06.2019 | 06:00

Amb motiu de la celebració del vintè aniversari de l'edició de la revista Bonart de Girona, m'he proposat escriure una reflexió crítica i autocrítica de la nostra realitat historicosociocultural. Fer una aproximació al tema per tal d'esbrinar com està el complex ­panorama artístic, tant en el nivell local gironí, com en l'àmbit català i internacional, començant per analitzar la problemàtica personal gironina, per passar seguidament a una visió més global.
El projecte de Bonart té moltes complicitats. La iniciativa i bona part de l'èxit de la publicació es deu a la família Planas Camps, que durant aquests vint anys ha estat al capdavant del projecte. El president de l'empresa és en Narcís Planas, un periodista amb prestigi i de llarga trajectòria; l'actual directora és la seva muller, la incansable Anna Maria Camps, i els editors de la publicació són la mateixa Anna Maria i el seu fill, el dinàmic crític d'art i gestor cultural Ricard Planas i Camps, tot això sense oblidar-nos de la Sandra. Al voltant de la família, els Planas Camps han sabut teixir, al llarg dels anys, tota una xarxa de col·laboradors, entre els quals hi ha artistes, crítics d'art, mecenes, galeristes, fundacions artístiques i culturals..., una línia de complicitats que ha generat una dinàmica de promoció, crítica de l'art més creatiu i dinàmic que s'està fent des de Girona en català per a tots els Països Catalans.
Com a col·laborador que soc des dels inicis del projecte, he pogut anar seguint molt de prop l'evolució de Bonart. Com a artista gironí, català, humanista-radical de tendència socialista universalista, puc dir que des de molt jove he estat compromès amb tota mena de moviments artístics i culturals, sociopolítics i alternatius per a una nova societat. Amb tot aquest background que em donen tants anys de lluites, puc dir que soc molt pessimista i crític amb l'evolució que ha tingut l'art en general i les antigues avantguardes en particular. Artistes que semblaven molt rupturistes finalment han estat cruspits pels vells valors de la societat burgesa capitalista.
Ens preguntem què se n'ha fet, dels ideals revolucionaris de joventut de Picasso, Miró, Dalí, Tàpies...? El seu llegat és gestionat per fundacions oligàrquiques i endogàmiques que mitifiquen els seus artistes, marques, per tal d'anar revaloritzant contínuament l'obra i mantenir els preus astronòmics d'algunes obres, per tal d'especular amb falsos col·leccionistes, millor dit, traficants del mercat de l'art i tot l'entorn econòmic mercantilista. El símptoma més evident d'aquesta comercialització especulativa de l'art és que el logotip de CaixaBank estigui inspirat en l'estel blau extret d'una pintura de Joan Miró.
I fent una mica d'història de l'art gironí i català del segle XX, podem dir que la dictadura de les grans fundacions d'artistes morts (Dalí, Picasso, Miró, Tàpies, Guinovart) i vius (Barceló o Jaume Plensa) fa que l'obra d'altres grans artistes que ha donat el país, com ara Cuixart, Ràfols, Cardona o els Artigau, Arranz Bravo, etc., tingui molt poca visibilitat.
I anem a Girona. La majoria dels artistes barcelonins i catalans, grans noms a banda, també ens han envaït. Algunes de les seves creacions han estat incloses en el fons Santos Torroella, que serà la base del futur museu d'art contemporari de Girona. Aprofitant la reflexió que faig en aquest article, volia reivindicar els principals artistes de Girona. No ens estarem d'ironitzar sobre la Fundació Domènec Fita, un artista que, juntament amb l'Emília Xargay, ha estat l'artista oficial/institucional de la darrera part del XX i començaments del XXI.
En la relació extensa de noms que volem fer, guardarem un lloc d'honor per a la Mela Muter, una pintora jueva polonesa que va ser la introductora de l'art postimpressionista a Girona. I dins els grans artistes, no podem deixar de parlar de grans creadors com ara Fidel Aguilar i Pere Farró, que són de la mateixa època, Pons Martí, Aguilera, Orihuel, Roca Delpech, Isidre Vicens, Tapiola, Fita, Xargay, Torres Monsó, Portas, Vila Fàbrega, Fulcarà, Perpinyà (pare i fill), Carles Vivó, Colomer, Enric Marquès, Joaquima Casas, Gloria Cortina, Montserrat Llonch, Narcís Comadira, Bosch Martí, Enric Ansesa, Gironella, Niebla, Montse Costa, Dolors Bosch, Huedo, Coromines, Gispert, Lluís Güell, Damià Escuder, Carles Delclaux, Pia Crozet, Pep Camps, Joan Mateu, Manel Bayo, Estivill, Martorano i algun altre nom que em deixo.
I dins els moviments i grups d'artistes de postguerra podríem parlar del grup de Girona l'Estampa Popular i la famosa Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG), el Grup Praxis-75, etc.
No volem deixar d'anomenar el treball de crítics d'art, com ara en Jaumó Fàbrega, en Narcís Selles, l'Eudald Camps, el mateix Ricard Planas, l'Eva Vázquez i la Maria Lluïsa Faixedes.
En un apartat diferent, és de justícia reconèixer la feina que va fer la desapareguda Fundació Espais, que es va especialitzar en instal·lacions conceptuals, fotografia, etc.
En aquesta relació de noms i llocs no ens podem oblidar del Bòlit, dirigit per la Carme Sais, o la Fundació Valvi, dirigida per la Maggi. I parlant de sales comercials, no podem deixar de citar noms com ara la Residència Internacional que va gestionar en Simon o altres projectes com La Gàbia, el Palau de Caramany, la 3 i 4 dels germans Niebla, la Fòrum d'en Ferrer i, finalment, El Claustre d'en Miquel Mascort.
I tornant a Bonart, volem recordar els inicis, quan amb els nostres amics Josep M. Clavaguera i la pintora Gloria Cortina, veïns de la família Planas, vàrem parlar de la necessitat que tenia Girona d'una revista dedicada al món de l'art i els artistes de Girona i comarques. La família Planas va engegar el projecte i ens va permetre col·laborar-hi des del primer moment. Un servidor ha publicat a les pàgines de Bonart articles molt crítics que varen fer enfadar membres de l'establishment, com ara dirigents de la fundació Dalí. Des de les pàgines de Bonart, també hem homenatjat els nostres mestres, hem fet la història de l'ADAG i amb el Grup Praxis, format pel malaguanyat Bep Marquès i jo mateix, vàrem publicar collages molt polèmics, com el dedicat a la Glòria Bosch quan fou obligada a dimitir arran de l'exposició d'Art Sacre. D'aquesta època daten les nostres col·laboracions amb l'artista multidisciplinari Josep Perpinyà.
Quan l'any 2011 es va celebrar l'antològica del Grup Pràxis-75 a l'institut vell, Bonart va premiar el grup amb un dels premis que la revista atorga anualment. A la revista hi hem col·laborat en moltes ocasions, la darrera amb motiu de l'antològica de Damià Escuder i un reportatge fotogràfic arran de la commemoració del 50è aniversari de la destrucció del mural de Palau-sator.
És evident que avui, cada vegada més, el món de l'art està mediatitzat per les grans entitats politicofinanceres que, tot i que es diuen filantròpiques, cada dia qüestionen més la llibertat d'expressió i la llibertat del creador.
La supervivència de Bonart i el seu esperit de servei envers els autors i creador és encomiable en un món on cada dia és més palès el dirigisme dels poders polítics i econòmics. Uns poders que cada dia accepten menys la crítica. Els creadors ho tenim molt difícil per treballar lliurement, atès que és molt complicat exposar el teu treball al marge del sistema, atès que fora del poder polític i econòmic (ells són els que tenen les sales, els mitjans, donen les subvencions, controlen els espais, museus...) hi fa molta fred.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook