La tasca d'atorgar l'etiqueta «admirable» a algú costa una barbaritat per l'absència de candidats que en siguin mereixedors, tot i que hi ha força gent a qui se li atribueix sense més ni més. Perquè cal recordar que l'admiració és aquesta força, gairebé irresistible, que ens fa sentir una consideració especial cap a alguna cosa o cap a algú a qui, de vegades, ni tan sols coneixem.
En admirar algú sentim una barreja d'atracció i devoció. L'admiració porta a la perplexitat, al reconeixement d'unes qualitats que podem arribar, fins i tot, a magnificar. Els culés ho experimenten tot sovint quan Messi té un dia sublim aconseguint fer embogir els cent mil espectadors que es troben al Camp Nou. Però no només és digne d'admiració qui fa genialitats. Per exemple, Rafael Nadal es va proclamar campió de Roland Garros el diumenge passat per dotzena vegada; o la primatòloga Jane Goodall, que ha dedicat la seva vida a estudiar i observar els primats en llibertat, ha presentat descobriments que han revolucionat la ciència. Tots tres són dignes d'admiració per la senzillesa a l'hora de comunicar les seves fites que, per a nosaltres, són autèntiques proeses. La Jane Goodall, amb 83 anys, encara continua essent a prop dels seus inseparables ximpanzés i fa poc deia que les llargues hores compartides amb ells a la selva l'han enriquit més enllà de l'imaginable.
També podem sentir admiració per algú a qui coneixem i que forma part de la nostra vida, com un acte de reconeixement pel suport que ens brinda o per allò que ens ha ensenyat. Pel seu caràcter, la seva personalitat, els seus pensaments, la seva forma de veure la vida o d'afrontar el dia a dia.
Un sant va dir: «beneït és qui ha après a admirar però no a envejar, a seguir però no a imitar, a lloar però no a adular, a liderar però no a manipular».
