No, no és superficial deixar-se portar per les aparences quan s'empra tant esforç conscient o tant desig ocult a mantenir-les.
No, no és superficial dir que en les taules de negociació a les quals s'asseguin Vox i PP és impossible saber de qui és un i de qui un altre, qui va per part del nuvi i qui per part de la núvia. Amb tot el respecte, semblen els mateixos gossos de la mateixa ventrada política amb els mateixos collarets i, potser, amb les mateixes pulseretes hippies que va fer famoses Aznar.
Això que siguin indistingibles a simple vista només simplifica les coses als que volen la brotxa grossa i el grosso modo -el que ells mateixos s'han imposat en el debat polític- però per als altres les complica per sofisticació, perquè sofisticar és falsificar o corrompre alguna cosa. No és estrany que corrupció i PP convisquin en una mateixa frase i en un mateix despatx, però quin dels dos partits, PP o Vox, és la falsificació? i, el que és pitjor, quin és l'autèntic? Això importa per al vot de tercera volta, d'aquí a 4 anys o quan sigui.
Diferenciar per la pinta és important. Ho saben a Esquerra Unida, que s'han quedat sense pinta des que són Unides Podem (o Units Podemas) i no tenen més representació visual que Alberto Garzón. El coordinador general d'IU és el més semblant que tenia la coalició -per edat- al biotip de Podem, però vist des dels morats sembla una falsificació. Quan surt Garzón, en qualitat d'unida, a dir «jo també» o «jo tampoc», res evoca el PC ni IU. Se li identifica perquè no queda ningú més -sobretot des que se'n va anar Gaspar Llamazares-, però amb prou feines i cada vegada menys. Els seus resultats electorals en locals i autonòmiques tenen molt a veure amb això.