No, no és superficial deixar-se portar per les aparences quan s'empra tant esforç conscient o tant desig ocult a mantenir-les.

No, no és superficial dir que en les taules de negociació a les quals s'asseguin Vox i PP és impossible saber de qui és un i de qui un altre, qui va per part del nuvi i qui per part de la núvia. Amb tot el respecte, semblen els mateixos gossos de la mateixa ventrada política amb els mateixos collarets i, potser, amb les mateixes ­pulseretes hippies que va fer famoses Aznar.

Això que siguin indistingibles a simple vista només simplifica les coses als que volen la brotxa grossa i el grosso modo -el que ells mateixos s'han imposat en el debat polític- però per als altres les complica per sofisticació, perquè sofisticar és falsificar o corrompre alguna cosa. No és es­trany que corrupció i PP convisquin en una mateixa frase i en un mateix despatx, però quin dels dos partits, PP o Vox, és la falsificació? i, el que és pitjor, quin és l'autèntic? Això importa per al vot de tercera volta, d'aquí a 4 anys o quan sigui.

Diferenciar per la pinta és important. Ho saben a Esquerra Unida, que s'han quedat sense pinta des que són Unides Podem (o Units Podemas) i no tenen més representació visual que Alberto Garzón. El coordinador general d'IU és el més semblant que tenia la coalició -per edat- al biotip de Podem, però vist des dels morats sembla una falsificació. Quan surt Garzón, en qualitat d'unida, a dir «jo també» o «jo tampoc», res evoca el PC ni IU. Se li identifica perquè no queda ningú més -sobretot des que se'n va anar Gaspar Llamazares-, però amb prou feines i cada vegada menys. Els seus resultats electorals en locals i autonòmiques tenen molt a veure amb això.