Potser perquè em vaig quedar penjat d'una de les millors escenes de (500) Days of Summer, però tendeixo a imaginar coreografies quotidianes. A veure, que en realitat ho són, perquè la vida diària està plena de rituals col·lectius que acabem donant per sobreentesos. Però, vistos des de fora, denoten una certa extravagància. Un exemple prou ximple: quan creuem un carrer regulat per un semàfor. En aparença és una acció intranscendent, transitòria, una aturada forçada en el camí per facilitar la bona circulació general, però si ens hi parem a pensar som un grup de persones de diferents generacions i orígens creuant-nos, sovint sense mirar-nos, perquè ens ho indica el simulacre electrònic d'una persona de color verd. Doncs la cosa és que això és una coreografia, perquè la fem en perfecta i inconscient sincronia. La nostra rutina en va plena. I a mi m'agrada imaginar-les, deia, com si fossin les d'un musical clàssic, fastuós i elegantíssim, amb barrets de copa i vestits de nit inclosos. Tot és millor i més feliç en un musical, perquè el propi llenguatge incorpora una celebració de la vida, del nostre paper als compassos i moviments que la fan possible. Feu l'experiment, perquè paga la pena. Agafeu tots aquells moments litúrgics de la quotidianitat, també els més feixucs i adotzenats, i poseu-los música i ball. Imagineu-vos que la gent s'atura al mig del pas de zebra, s'agafen de les mans i es lliuren a les cadències d'un vals infinit davant dels conductors bocabadats; plantegeu-vos que el tràfec d'una dotzena de parades de metro s'omplís de ballarins improvisats a partir de ritmes urbans de mil procedències, servint-se de barres i seients per escenificar la inconformitat amb el tedi; projecteu un tango dibuixat en els llargs passadissos d'un supermercat de prestatgeries arrebossades de productes a mode d'atrezzo, amb les caixes convertides en frontissa d'aquest exterior ple de grisors absurdes; concebeu les esperes a Hisenda en una infinita successió de fileres de peus fent-ho ressonar tot amb la persistència del claqué, com si cada repicat esquerdés els fonaments de la burocràcia. Sinatra sonant al final de qualsevol mal dia, notes de swing redimint qualsevol moment amarg. Sí, tot això són placebos, perquè la realitat acaba imposant el seu relat, les seves tossudes rigideses. Sí, els números musicals només succeeixen a la pantalla, i la banda sonora sovint es redueix a una rèplica electrònica a la nostra comunicació virtual. Però les tiranies de la realitat, la seva obsessió per negar-nos l'eternitat i una felicitat sostinguda, només se les derrota d'una manera: somiant.