Noam Chomsky en el seu llibre Estructures sintàctiques va posar d'exemple aquesta frase «Les idees verdes incolores dormen furiosament» per demostrar que és una construcció sintàcticament perfecta, però mancada de valor semàntic, no expressa res significatiu; no són mots balmats, però en aquest context confonen el lector. Un espavilat s'entretingué cercant sentit a la frase retorçant-la per aconseguir una intel·lecció. Afirmà que l'adjectiu verd es refereix a immadur, com passa amb la fruita, i «incolor» volia dir que la fruita s'està fent. Es tractava, doncs, d'idees inacabades i desesperants perquè no acaben de reeixir.

Chomsky es faria un fart de riure amb la interpretació tan llunyana a la seva intenció. El mateix panxó de riure d'Einstein, quan 100 físics van signar un manifest contra la teoria de la relativitat. Einstein irònicament es limità a dir: «no cal que siguin 100 físics, ni 1.000, que un sol demostri que erro ja tomba la meva teoria».

Hi ha moltes frases dites per demagogs, mals escriptors i per uns que han passat a la història com a filòsofs cabdals, que estan gramaticalment ben construïdes, no infringeixen cap llei morfosintàctica, no obstant són incomprensibles, no expressen res intel·ligible; la seva pretensió retòrica grandiloqüent està mancada de sentit. Són fum acolorit i vistós, però incomprensible.

El moviment simbolista francès del XIX de Paul Verlaine, Rimbaud, Baudelaire, Mallarmé, que pretenia fer una literatura musical «de la musique avant toute chose» (la música davant de qualsevol altra cosa) per alguns crítics fou avaluat com un llenguatge pretensiós, ornamental i buit malgrat l'afany significatiu. Literatura elitista, burgesa i decadent, insubstancial, van sentenciar els marxistes.

Comentaristes de la filosofia de Martin Heidegger (1889-1976) no sols l'han acusat d'haver cavat en els seus llibres les llavors del nazisme sinó que han assegurat que no va fer filosofia sinó música celestial fútil. Una concatenació de frases correctes sintàcticament i sense cap sentit. També ha despertat adhesions entusiastes en filòsofs com Paul Sartre, Foucault, Merleau-Ponty, etc.

Igualment s'ha criticat Nietzsche de ser un excels literat, que va farcir els llibres amb un llenguatge vacu, sense cap qualitat conceptual, jo no penso així, ans crec que els textos d'aquest filòsof de la sospita van carregats d'ideologia mordaç i corrosiva i va influir molt en el pensament occidental.

José Igancio Alcorta, clergue abillat amb una sotana envellida i plena de llànties, va ser professor meu durant dos cursos. No vaig aprendre res d'ell i els altres companys de classe, tampoc. No l'enteníem. Un seu assaig porta per títol: Investigaciones noológicas acerca del realismo transcendental i un altre: El realismo transcendental: deuterología de investigaciones noológicas. Era catedràtic de Metafísica i Sociologia, un oxímoron acadèmic, atès que un metafísic tracta amb les essències i el sociòleg aborda empíricament la realitat tangible. El primer dia de classe ens advertí: «A Europa només hi ha dos grans filòsofs, en Martin Heidegger i jo, la diferència rau en el fet que en Heidegger és un vanitós, en canvi jo soc molt modest i no exhibeixo el pensament internacionalment».

Va presentar un crèdit anomenat Intel·ligibitat teòrica i pràctica de la realitat extramental, dos estudiants ens hi matriculàrem, el meu bon amic, en Víctor Siurana, que anys després esdevindria rector de la Universitat de Lleida, i un servidor. Abans d'entrar a classe ens bevíem un gintònic. Algun dia férem campana i arribàrem a la conclusió que ell, absort en el seu vertigen metafísic, no se n'adonava.

També a la universitat el catedràtic d'Història de la Filosofia Emilio Lledó ens presentà una nova assignatura Llenguatge filosòfic. Els de la colla ens hi apuntàrem, no sols encuriosits per la matèria sinó per la relació amistosa amb el professor. Un dels treballs que li vaig presentar tractava sobre el llenguatge incomprensible i paradoxal de la publicitat (altres companys es dedicaren a l'anàlisi dels discursos d'en Franco o als escrits de columnistes de l'ABC). (Fa uns quants anys li vaig dedicar un article presentant-lo com un mestre ­exemplar que ens havia encomanat la seva passió per la Filosofia i l'hi vaig enviar. Em vaig sentir satisfet i orgullós en rebre el seu llibre Fidelidad a Grecia amb una dedicatòria molt afectuosa escrita en grec).

El que em va inspirar a fer aquell treball era un anunci exitós d'un conyac que prometia que només era «cosa de hombres». La frase té sentit innegablement, però quan atribuïen en les imatges quin és el patrimoni cultural exclusiu dels homes, la frase adquiria un altre significat, atès que es veien nois amb llibres entrant a la Universitat, altres fent esport. L'escena ho pervertia tot atès que estudiar és d'homes, com l'esport. Aquest anunci sexista i feridor va provocar tanmateix que algunes feministes es posessin a beure conyac. Un exemple del mal feminisme: imitar els homes per igualar-se adoptant les seves actituds indefensables.

Durant anys feia conferències, organitzades per La Caixa, la més sol·licitada era El llenguatge publicitari. Analitzava anuncis famosos, les hipèrboles, els símbols subrepticis sexuals, el significat dels colors, la música, el format, els personatges i llur indumentària, l'ús abusiu i denigrant de la dona i l'eslògan final que el publicista situava a la memòria col·lectiva. El públic, molt receptiu i rialler.