A Girona ens han repetit amb tanta insistència que la ciutat és tan maca que ens ho hem acabat creient. Si ens centrem en algunes zones, és ben cert, si mentalment féssim l'esforç d'obviar els desvagats en calça curta i les franquícies comercials. Però, en conjunt, Girona és un nyap colossal. Fa cent anys ho havia deixat escrit el mestre de mestres Santiago Rusiñol: Girona és una anarquia urbanística. I això que encara faltaven anys i panys pels desgavells del Desarrollismo dels 70, els bolets, els blocs de pisos perifèrics fets amb presses o els edificis bigarrats de l'Eixample. Des de la torre Alfons XII, Girona és com qualsevol altra població de l'entorn de Barcelona, un munt desordenat de construccions eclèctiques sense cap personalitat pròpia. La modernitat malentesa ha fet una passa més i s'ha afavorit la creació d'estructures amb tot l'aspecte de ser peribles. Un exemple és l'estació de l'AVE: és una capsa feta de materials gens nobles plantada al mig del que havia de ser un parc modèlic, pensada per ser provisional i esdevinguda definitiva, per la poca traça dels negociadors locals. El drama és que el model de capsa ja el teníem implantat a altres indrets, com al Mas Gri. Quatre parets per encabir-hi tubs i quatre productes per vendre, amb el logo ben gros a la façana, que és l'únic que distingeix una nau de la que hi ha al cantó. És el cas d'una multinacional de les hamburgueses: se suposa que ha de fer girar prou cèntims com per adequar els seus establiments al tarannà de la ciutat on s'instal·la. Si no vol passar per l'adreçador, que se'n vagin a una altra banda perquè a Girona ja tenim oferta d'hamburgueses, molt més bones i saludables. La permissivitat ens ha conduït a empastifar espais emblemàtics com el frontal de les hortes de Santa Eugènia, on s'ha prioritzat el lucre de marques que no ens fan cap falta per sobre dels interessos ciutadans, paisatgístics inclosos.
Per continuar creient que Girona és tan maca, ens cal dur ben falcades les orelleres del ruc, quan entrem a ciutat i quan la travessem. I no ens les hem de treure fins a arribar al Barri Vell, amb precaucions. Hom diria que allà sí que hi tenim la gran obra, la Catedral. Però si ens hi fixem bé, és l'exemple de capsisme més antic de la ciutat: la van fer mentre enderrocaven la catedral bona, la romànica, ocupant el mateix perímetre però sense cap mena de gràcia. Per embellir la ciutat potser ens caldrà convocar els top manta, que amb quatre andròmines són més hàbils per acolorir l'entorn urbà.
