13 de juny de 2019
13.06.2019

L'objectiu de la Política

13.06.2019 | 00:34

La política de veritat és l'art de fer que la realitat evolucioni cap a l'objectiu que un vol. Un partit ha de plantejar un model i ­treballar per acostar-lo a la realitat. Sempre ­hi ha hagut moltes maneres de no fer política de veritat. En posaré dos exemples.
Rajoy amb la seva aparença de bona persona i la seva retirada discreta podria fer-nos oblidar les coses que va fer. Va ser responsable de la ignominiosa campanya contra l'Estatut (i els catalans) i de la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat contra articles concrets que, al mateix temps, copiava literalment en els estatuts d'altres comunitats. I quan va governar va deixar escapar tota possibilitat de diàleg per trobar sortida al contenciós català. Tenia un model d'Espanya que volia aconseguir? Si el tenia, no soc capaç de saber quin era. A més a més després del seu pas pel govern ens va deixar una societat molt més desigual, hem passat a ser una de les societats europees més desi­guals. Tampoc en aquest aspecte soc capaç de veure quin model d'Espanya tenia al cap.
Ara els comuns ens plantegen un objectiu que sembla formalment raonable per a Barcelona. Un govern tripartit comuns-ERC-PSC. Va ser un model d'èxit a Barcelona i a molts municipis fa anys. Va ajudar a construir ciutats lliures i més habitables i avui tindria l'avantatge de trencar la política de blocs en què ens trobem. Alguns periodistes han parlat que els comuns voldrien passar de l'equidistància a la transversalitat. Però en aquesta anàlisi hi ha un greu error que consisteix a obviar d'on parteixen. Avui no tenim el context que teníem quan aquests ajuntaments van ser realitat. Recordin, fa 4 anys quan la Colau va guanyar les eleccions, els comuns i el PSC van proposar un govern tripartit i va ser ERC qui no va voler perquè no casava amb els seus plans. Des d'aleshores ERC ha tingut com a objectiu la independència de Catalunya, liderar aquest moviment desplaçant els exconvergents i tractant de posar en el mateix sac els que no els segueixen. En aquest temps ha comès un seguit d'errors: primer, mentre els comuns no deien res i els socialistes treballaven perquè es convoquessin eleccions l'octubre del 2017 (Iceta en contacte permanent amb Urqullu i Sánchez), ERC va impedir-ho (recordin les monedes d'en Rufián) i això ens hauria evitat el 155 i els judicis actuals; segon, és responsable de l'impresentable president de la Generalitat que ara tenim i que continuen mantenint en el càrrec; tercer, després de la moció de censura, quan el govern Sánchez va arriscar-se a activar un diàleg en profunditat (molts no volen recordar que va tornar a activar totes les comissions Estat-Generalitat, va traslladar els presos a presons catalanes i l'Advocacia de l'Estat va rebaixar la qualificació dels delictes de rebel·lió a sedició) van anar posant pals a les rodes fins a l'esmena als pressupostos que va acabar amb el diàleg i ens ha portat a les eleccions; quart, va frustrar l'operació Iceta sense cap motiu, sols per desestabilitzar els plans dels socialistes; cinquè, ha dit explícitament que vol governar Barcelona per fer avançar la república (la que mai ha existit més enllà del cap d'alguns independentistes eixalavats). Ara, tenint present el que els acabo d'explicar, els comuns han de saber que no hi ha cap possibilitat d'un tripartit a dia d'avui. Ni ERC té un model de Barcelona compatible amb els socialistes ni els socialistes tenen un model de Barcelona compatible amb ERC. Quin és el model de Barcelona dels comuns a dia d'avui? No crec que Barcelona sigui el lloc per tornar a iniciar un diàleg. Però si els comuns ho creuen, crec sincerament que només tenen una possibilitat que és presentar la candidatura de la Colau després de pactar amb els socialistes i esperar els vots gratis d'en Valls. Ho dic perquè si hi ha alguna possibilitat de tripartit en el futur, haurà de venir després de la sentència si s'obre un nou marc de diàleg. I això sols ho podria relligar, si es donen les circumstàncies, la Colau. És evident que un Maragall alcalde no ­facilitarà aquest govern d'esquerres i transversal durant la propera legislatura.
No és que no m'agradi el govern que proposa Colau però voldria ser sincer i haig de dir que no veig, a curt termini, cap possibilitat de fer compatibles els models de PSC i ERC. Els socialistes tenen un model d'estat federal i volen un model de Barcelona com a gran ciutat europea sense subordinació i els d'ERC volen la independència i subordinar Barcelona al seu projecte independentista i aquests dos models no són compatibles. ERC vol ser la força que lideri el món independentista i aquest, com he dit molts cops, costarà que el deixi sortir del bucle en què es troba. Al final els de les associacions independentistes són els seus i ja fa temps que estan per dividir la societat i anar contra la cohesió social que els socialistes (i penso que els comuns) defensen. En canvi crec que en municipis de menys relleu potser si fora bo intentar tripartits que trenquin els blocs. Per això em sorprèn la insistència de la Colau quan diu que no la faran jugar a un bloc contra l'altre mentre a Lleida els comuns pacten amb ERC deixant fora el PSC. Si foren coherents, no haurien de reclamar un tripartit a Lleida?
Si amb Rajoy els he posat un exemple de falta de model, amb els comuns hi trobo falta de realisme. Quan un vol canviar la societat ha de tenir clar el punt de partida. Per exemple, proclamar que volem una societat sense desigualtats no va enlloc, s'ha de saber on estem i tenint clar el punt de partida, proposar passos per anar eliminant desigualtats, tota la resta no té res a veure amb la política de veritat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook