Una vegada vaig estar relativament a prop de Txernòbil però confesso que no em va passar pel cap, ni remotament, acostar-m'hi per veure un dels grans desastres del segle XX i tampoc puc entendre ara que per una simple sèrie de televisió la gent es torni boja i vulgui conèixer en persona els escenaris reals de la tragèdia, sense importar-li les afectacions per radiacions que encara persisteixen. Això de convertir en destins turístics els escenaris de les sèries de televisió comença, sincerament, a ser preocupant i, especialment, quan es tracta de conèixer in situ l'espai de la catàstrofe.
No se si vostès s'imaginen agafant les maletes per veure les matances de la guerra entre hutus i tutsis perquè Netflix o HBO haguessin estrenat una sèrie sobre aquells fets, o corrent a comprar bitllets per anar als camps de concentració a olorar la barbàrie dels nazis perquè aquests formessin part d'una història presentada en capítols per la televisió. Sincerament, si ja no entenia els friquis que perdien el nord per visitar els escenaris de Jocs de trons o els que lloguen el tour per conèixer en primera persona allà on es va rodar Outlander, menys encara puc entendre els que encegats per la televisió són capaços de creuar mig món per anar a veure misèries, posant fins i tot en risc la seva salut.
Ja es veu que els de l'espècie humana podem acabar molt malament si més no pel que fa a racionalitat, coneixement i sensibilitat, si ja no som capaços de preservar la memòria i no frivolitzar el desastre. Samuel Langhorne Clemens, més conegut com a Mark Twain deia que viatjar és fatal pels prejudicis, la intolerància i l'estretor de mires; ara, veient el que hi ha, potser diria que viatjar sota els efectes de la televisió et deshumanitza i et fa perdre la consciència com a persones.
Ja tremolo només de pensar quin altre argument televisiu sobre desastres de la humanitat estan rumiant els d'aquestes grans plataformes de televisió per fer-nos anar amunt i avall a la recerca de l'escenari turístic, encara que sigui fals.
