La dita diu: «Per Sant Joan, bacores», i una altra afegeix «Per Sant Joan bacores, verdes o madures, però segures». Bacora és el nom valencià; a Catalunya, figa-flor. La bacora és el primer fruit que es cull de la figuera.

Preludi de l'estiu imminent, la bacora forma part de la nostra cultura des de temps immemorials. Ja en l'època dels faraons, tenim proves que era un fruit conegut i apreciat. En la cultura grega es considerava un menjar extraordinari, el predilecte de Plató, i era un dels aliments recomanat per Gal·lè als participants dels Jocs Olímpics.

La figuera i el seu fruit, la figa, certament, constitueix el fruit mediterrani per excel·lència, d'orient a occident: Palestina, Turquia, Itàlia, Catalunya, Espanya, Provença... Anomenada en diverses ocasions a la Bíblia, al Nou Testament Jesucrist arriba a maleir una figuera que no té fruits. Per a molts és la fruita del Paradís. En un tapís de la catedral de Tarragona amb Adam i Eva, aquesta, la fruita que dona a menjar a Adam per temptar-lo és una figa.

Als Països Catalans tenim el repertori de menes de figueres més ampli de la Mediterrània. Mallorca sols n'és una potència, i hi ha diverses monografies que ho corroboren. Quan estudiava a Barcelona, precisament, em delia amb les figues amb fonoll que feia la mare d'en Biel Mesquida, company de residència, d'una delicadesa i un perfum únics. Després m'he decantat per les figues de Turquia -sense l'enutjosa farina que hi posen a Espanya- que, per cert, es comercialitzen amb el nom de «Figues de Fraga». També m'encanten les figues que em porta un veí libanès del seu país.

La figa forma part de la nostra cultura popular -ja ho hem vist al principi, amb relació a les bacores-, especialment al País Valencià. En un sainet representat a València quan el català estava prohibit -i, per tant, segons Espanya era un delicte d'ordre públic- es diu el següent, amb aires de Bernat i Baldoví: «És la muller de don Roc, sense què ofensa siga, propietària d'una figa del tamany d'un plat de foc. I don Roc, què té el pardal del tamany d'un didal, l'altre dia es lamentava i medicina buscava què remediara el seu mal, va anar a consellar-li el cas a un afamat professor que en lo tocant a bacora la seua senyora tenia bona representació.I li digué; Don Tomás, vinc a consultar-li un cas de transcendència molt grossa, i és què la meua Maria Rosa té una figa com un cabàs». Aquesta darrera expressió és molt corrent, fins i tot per part d'hispanoparlants. Un polític del PP, que només parlava en castellà, parlava d'una política que es passava el dia «rascant-se la figa». ­Igualment utilitzem diverses expressions: figa amolla, figa tova, fer figa, pesar figues, mitja figa, mig raïm, fer la figa a algú... això són figues d'un altre paner!