Les arts plàstiques han treballat al llarg dels segles en la màgia, déu, la religió (el mateix), el Rei, l'Estat, la revolució (el poder), l'humà, la societat, l'íntim (nosaltres). Han treballat per a l'esglai i la contemplació, sotmetent la bellesa a cànons, invertint-la a trencar-los i amb l'artista lluitant per l'expressió singular i, més recentment, per l'expansió dels límits de la llibertat i de l'obra.

El col·leccionisme va començar a la Grècia clàssica, no s'inventa ara quan la societat és de mercat i l'art xerra una conversa que es demostra venent. En aquest present s'entén que el multimilionari Steve Cohen pagués 81 milions d'euros per una imatge que imita el conill de goma d'una festa infantil que surt de les mans d'un pallasso que hagi acabat primer de globoflèxia. La figura, que s'aconsegueix en una oferta bàsica d'animació infantil, és famosa des que la va copiar Jeff Koons el 1986 i la va realitzar en acer inoxidable, que és un metall bonic i pràctic, però no preciós.

Fa gairebé 70 anys que el Pop va instaurar en l'art que la mirada més preuada sigui l'ull irònic. Des de llavors, la perspectiva paròdica és responsable dels acudits més cars de l'art, tantes vegades fets amb humor barat i materials corrents. A cada nova subhasta o revenda tornem a riure amb el mateix acudit i en la nova sobrevaloració coincideixen en fons i forma la ironia i la veritat. S'han pres la broma de debò. Els diners han convertit la mentida irònica en veritat econòmica.

Quin riure, que paguin per això!, pensa l'artista, colant el seu gol a un mercat que paga cada vegada més i converteix amb això la ironia en sarcasme i la crítica en orgullós desvergonyiment.