El presumpte delinqüent Rull cita Salvador Espriu en l'al·legat final, ignorant que en dret té el mateix valor citar Espriu i el seu «ens mantindrem sempre més fidels al servei d'aquest poble», que citar Fofó i el seu «hola don Pepito, hola don José». El seu advocat, un tal Pina, plorava mentrestant, suposo que per la desgràcia que ha tingut en tocar-li un client tan cursi, jo al seu lloc també hauria plorat. La cursileria hauria de constar com a agreujant al Codi Penal, d'aquesta manera o bé ens hauríem estalviat els al·legats finals dels acusats, o bé els haurien caigut més anys a la trena, fet que seria d'agrair, per ridículs i per fer-nos sentir vergonya aliena. Una cosa és intentar una revolució impossible sense ni suport del poble i sense tenir després ni el mínim de dignitat per reconèixer els fets -«tot era broma, volem sortir de la presó»- i l'altra és aprofitar que et deixen parlar per demostrar que ets un cursi que provoca la riallada fins d'un nen de Primària. La niciesa dels que un dia van voler passar per líders llacistes i regents de la republiqueta és tal que quan l'advocat Melero va citar William Faulkner es devien mirar estra­nyats entre ells com preguntant-se a què treu esmentar en ple judici un pivot dels Toronto Raptors. Faulkner, per cert, entre cistella i cistella, va escriure a La ciutat una frase que hauria de tenir present el pobre Rull: «Els poetes s'equivoquen, naturalment».

La cursileria de les darreres sessions judicials ens ha fet perdre de vista la nova heroïna del llacisme, la portaveu Meritxell Budó, que en roda de premsa es va negar a respondre preguntes en castellà. Hem de ser comprensius amb ella. No per la seva incompetència, que això suposa un mèrit en l'actual Govern català, sinó pel que ha patit. Quantes vegades a l'escola, quan encara desconeixíem el que era el bullying, devia escoltar nenes assetjadores que l'anomenaven Meritxell Bulldog. Això marca. No només marca, sinó que a la llarga influeix en l'expressió i en el caràcter, d'aquí aquesta cara de voler mossegar els que la molesten en les rodes de premsa amb preguntes inapropiades -eren en castellà, per Déu!-, i d'aquí també aquesta actitud de defensar amb rotunditat allò que li han ordenat que defensi, com és l'inqüestionable ús del català. Al contrari d'altres arribistes de la política que tant abunden al seu partit, ella no ho fa per diners, sinó perquè està acostumada a obeir. Com a molt, amb una galeta després de la roda de premsa, se sent ben retribuïda.

La Budó no en té la culpa, buscar portaveus ineptes que siguin la riota de tothom és una estratègia del Govern català, ella simplement era allà en el moment indicat i donava el perfil ideal. Mentre el món es riu de la portaveu, passa ­desapercebut que Presidentorra s'apuja el sou, o no sap parlar, o té una agenda en què el fet més important del mes és comprovar si els castellers de qui sap on coronen qui sap què. O que el fugat de Waterloo demana diners per sufragar-se el tren de vida. No era fàcil, trobar una portaveu tan pija, inútil i ridícula que fes oblidar la seva antecessora, Elsa Artadi, experta en la matèria. El càsting devia ser digne de veure. Com una galeria dels horrors de senyoretes amb dificultats d'expressió, però això sí, acabades de sortir de la perruqueria i amb un llacet groc a la solapa i uns poemes d'Espriu sota el braç.