Durant el franquisme, igual que ara en el judici del procés, els consells de guerra van estar al punt de mira dels governs de l'Europa democràtica. Franco va nomenar militars per exercir les funcions de jutge i de botxí. Es va servir de l'exèrcit per jutjar i condemnar els que no professaven les seves idees perquè no es fiava dels magistrats professionals. Va portar «al paredón» milers de condemnats per delictes d'opinió, propaganda o, simplement, per militar en organitzacions proscrites pel Règim. Era una època -no com l'actual- en què sí que hi havia presos polítics i advocats contraris al règim. Aquelles farses castrenses que es feien gairebé diàriament eren el tema preferit de les portades internacionals. Per camuflar-les, el darrer franquisme va crear el TOP, una arma contundent d'expiració i càstig de caràcter civil.

Franco va voler donar una aparença de legalitat a la vida política i jurídica espanyola. Va reemplaçar els jutges militars que dictaven les sentències per funcionaris de carrera civils corruptes i propers al feixisme. Per celebrar els judicis es va servir de les estrades de les «Salesas» en lloc de les sales de banderes de les casernes. Va ficar fiscals on hi havia els militars de la plana major de l'exèrcit, llecs en dret, que fins llavors portaven a terme les denúncies. El dictador va voler donar a aquest nou organisme una aparença de legalitat i de justícia formal. El mateix que Manuel Marchena pretén fer ara a la seva Sala 2a del TS de cara a les altes instàncies europees. Es va formar, aleshores, un col·lectiu d'advocats de diverses ideologies polítiques, de vegades oposades, que van crear una nova estructura per combatre la repressió del TOP amb actituds i comportaments bel·ligerants. La seva actuació processal tenia un tarannà molt diferent del que mantenien en els tribunals ordinaris. Van posar en pràctica els judicis ­anomenats «de ruptura» en substitució dels considerats «de concòrdia o connivència». S'enfrontaven amb valentia al tribunal ­jugant-se la seva pròpia llibertat perquè sabien que la sentència ja estava escrita i perquè els constava que els magistrats del TOP no donaven cap valor a les proves practicades en l'acte de la vista. Se'ls ­imposava multes, expulsions, ­proces­saments, sancions administratives i eren controlats escrupolosament per la policia. Els citaré alguns dels seus integrants: Juan María Bandrés, Enrique Múgica, Josep Soler Barberà, Manuela Carmena, Agustí de Semir, Marc Palmés, August Gil Matamala, Cristina Almeida i un llarg etcètera. Era el seu un treball dur, absolutament vocacional i sense cap mena de compensació que anava en paral·lel amb el moviment democràtic antifranquista amb el propòsit de recuperar la dignitat social, la llibertat popular i establir la democràcia. La història es repeteix. Un nou TOP ha aparegut en el marc de la justícia espanyola. Vivim, segons paraules d'Albert Om, en l'era de la «juristocràcia» en què un grup privilegiat de juristes nomenats en el seu dia per Mariano Rajoy exerceixen el poder de l'executiu amb deliri persecutori i determinació. Els Llarena, Marchena, Zaragoza, Lamela, Moreno, Cadena i Madrigal de torn formen el braç armat del Govern d'un Estat que se sent ofès i clama venjança contra Catalunya. Però parodiant l'informe de conclusions d'un dels fiscals, com que «a Espanya no hi ha presos, ni causes polítiques», tampoc han de quedar advocats que practiquin «judicis de ruptura».

Arcaiques togues d'or, experts en impostos, paladins de la Casa Reial, advocats de polítics corruptes i alguns pixatinters propers a la dreta independentista i la CUP formen l'equip que ha defensat els patriotes processats. La seva actuació processal dins dels paràmetres d'un «judici de connivència» ha estat admirable i convincent. S'han mostrat submisos, obedients, respectuosos i gens bel·ligerants amb el tribunal. Les seves tímides i pusil·lànimes protestes davant les injustes decisions de Marchena ho posen de manifest. Un procedir a milions d'anys llum dels «judicis de ruptura» d'abans que ha afavorit les peticions de presó del ministeri fiscal, l'obstinació del tribunal a democratitzar la justícia de cara a Europa i l'interès del seu president a decapitar la cúpula de l'independentisme. Aquesta manifesta complicitat del col·lectiu de defensors amb el tribunal -o quan menys la seva falta de bel·ligerància davant de Marchena- ha fet creure al poble el que no era, que es tractava d'un judici lícit i imparcial. Amb la complicitat de Pilar Rahola, Joan Queralt, Xavier Graset, Helena Garcia Melero i altres corifeus de la comunicació van confondre l'audiència. Els han fet creure, imprudentment, que el Tribunal, després de la prova practicada en el judici, pot dictar una sentència absolutòria.