Cartes

IGNASI SAMBOLA CABRER Girona

Després de la desfeta que tothom, tothom, menys els responsables, veia venir, conseqüència d'una dinàmica desastrosa que ningú ha aturat, amb un entrenador incompetent i una directiva callada i passiva, que només ha donat suport a l'entrenador fins al final, per tant, és coresponsable de la desfeta, voldria fer unes reflexions, en veu alta, del que pensa molta afició del Girona FC que ha anat cada jornada al camp durant anys. Com a soci, i com moltíssima gent, voldria saber per què no s'ha fet res per evitar aquest desastre, per què no s'ha intervingut abans d'arribar aquesta gran patacada, que es veia venir fa mesos, des del gener. Llegeixin l'article de Carles Rosell l'11/2/2019, ja parla del temut descens, tot i les victòries al Bernabéu i Butarque. Finalment, algú ha parlat: propietat, president i secretaria tècnica, però d'explicacions clares ben poques.

No analitzaré amb detall la compareixença de l'entrenador el dia del Llevant, quan va demanar perdó, i que per fi ha marxat, com clamava l'afició de feia mesos, però em van semblar pur teatre, entonant el mea culpa, per no esquitxar més personal. Tots hem vist com hem perdut clarament partits pel culpa de l'entrenador, que no sabia què fer per revertir la situació jornada rere jornada; i la roda de premsa, postderrota, sentint sempre la mateixa cançó: mirarem on hem fallat, ens aixecarem i remuntarem, perquè crec i confio en la professionalitat dels jugadors... i ara demanant perdó, quina barra!

Ell havia de ser el primer a demanar ajuda per salvar aquest enfonsament i no va fer res, que se sàpiga; no va ni dimitir, no sigui que per contracte no cobri. «No ploris com un nen el que no has sabut defensar com un home».

Fi d'una llarga primera part

Lluís Torner i Callicó Girona

Amb una senzilla, alhora que ampul·losa, frase -malgrat sembla que una cosa no lliga amb l'altra- s'ha donat per acabada la primera part d'un judici que ja des d'aquest moment ha passat a formar part de la història de dos pobles, l'espanyol i el català; tant per la seva llarga durada, com per la importància del motiu que, amb ell, es dirimia, el judici a l'1-0.

Han sigut quatre mesos al decurs dels quals hem pogut seguir les acusacions que s'imputen a dotze polítics catalans, empresonats preventivament, per la seva intervenció en el referèndum, del dia 1 d'octubre de 2017. Entre els jutges, fiscals, advocats de l'Estat, el mateixos polítics acusats, els advocats defensors i els testimonis d'una i altra part, s'han pogut escoltar parlaments de tota mena, alguns dels quals feien posar molt tristos, observant, en segons quins casos, i de quina part, acusacions que comportaven posar en dubte la veracitat de certes declaracions.

Per aquells que no tenim massa nocions de dret que, en alguns aspectes, ens feia un xic feixuc el seguiment, però una cosa sí ens ha colpit, les darreres conclusions, dels advocats defensors, i sobretot els curts resums que s'ha permès fer als acusats, en el contingut dels quals han demostrat amb una gran enteresa -malgrat el natural cansament que arrosseguen- que tot i el sofriment que els ocasiona la privació de llibertat i la seva enyorança envers les seves famílies no es penedeixen del que varen fer, en compliment d'allò que, per una bona part de catalans, se'ls demanava; convençuts que no pretenien fer res mal fet, sinó obrant democràticament i pacífica. Ens han arribat al fons del cor.

Ara que tot ha quedat vist per a sentència, tant de bo aquesta tingui en compte tota la càrrega sentimental que tot el judici ha comportat, per tal que sigui el més justa possible. És el nostre humil parer.